Valorem la memòria en el seu grau just, ben amunt en la llista de prioritats. Per associació d’idees, ens ve al cap una anècdota que ratifica el grau infinit de l’estupidesa humana. Nou dies justos abans de la caiguda de Barcelona en mans feixistes, aquell infaust 26 de gener del 39, dos ciutadans van tenir l’ocurrència d’acudir al club per demanar l’alta com a socis. Eren un jornaler i un ferroviari amb la relació de preferències personals ben capgirada per fer un pas així, com si el futbol encara valgués cinc cèntims sota tan dramàtiques circumstàncies. La darrera reunió directiva s’havia celebrat un mes i mig abans sense esma per decidir gairebé res, i el 8 de gener, els suplents del Barça i el Martinenc havien disputat un fantasmagòric amistós a les Corts, l’últim de la Guerra Civil. Transportats al present, guanyar el Sevilla o els 600 partits del geni Messi no guarden la menor importància. És insignificant, fins i tot insultant plantejar-nos-ho. En els temps que ens han tocat viure i que tant recorden les experiències dels avantpassats, convé destriar el que importa.

Desitjaríem recordar per sempre totes i cadascuna de les vivències, de les giragonses enregistrades en aquest llarg camí anomenat genèricament procés, ara accelerat fins a situacions indignes. Fer memòria per obrar en conseqüència i mantenir-nos ferms, recordant fil per randa els comportaments viscuts. No poden quedar a benefici d’inventari, com si no passés res. També, és clar, pel que fa al Barça. Contra el silenci eixordador d’uns, la maleïda equidistància d’altres i aquesta impossible neutralitat d’interessats i porucs, la resposta del Palau Blaugrana divendres representa pura dignitat ciutadana. Els gestors del club van quedar desbordats per tan inoblidable acció de la seva massa social, forçada per imperatiu ètic. El Camp Nou va seguir dissabte l’exemple, com no podia ser d’una altra manera. Des de les grades, és clar, que la llotja continua practicant el trist esport de buidar conceptes. Quan no es“lamenten” en abstracte o demanen diàleg sense mullar-se en un comunicat insubstancial, pengen una pancarta que demana genèricament justícia, així, a l’engròs i sense precisar. En superar-los amb aquest bany de realitat contestatària, el barcelonisme marca el camí a seguir per Bartomeu i companyia, entestats en l’utòpic desig de no molestar ningú.

Junta i vestidor –sí, també els futbolistes–, haurien de ser mínimament coherents. No sabeu, tots plegats, què és i què representa la samarreta? La curiositat ens porta a plantejar-nos què pensen els jugadors d’aquesta ignomínia. Posats a demanar utopies, no sabem a què esperen per fer un mínim gest. Dissortadament, dubtem que els importi un rave, i aquesta desgraciada sospita ens glaça l’ànima. No saben què comporta simbòlicament el club al que representen? Ells, que podrien enviar al món missatges formidables en capacitat de generar ressò, els deixen en mans i veus dels ciutadans conscients. Segons ha declarat Ter Stegen, al vestidor se’n parla, de la independència, sí. Però no actuen, no. No són pas d’eixe món. En el futur, caldrà recordar com ha obrat el FC Barcelona quan més el necessitava el país. I sou vosaltres els que feu del silenci, paraula. Us sona la cançó o tampoc? Del més que un club, malauradament, només queda dempeus la gent blaugrana.