En silenci
El que dels temps clàssics fins avui en diem esport, és cultura. És així de les olimpíades gregues ençà, on la derivació joiosa competitiva entre persones en un espectacle que té unes regles, sigui camp a través, al voltant d’una pista, intentant regular un joc a partir d’una pilota, d’un cercle, d’unes bitlles o del o del que sigui, crea un fet, un imaginari col·lectiu ben variat, amb adhesions i rivalitats. Les declaracions dels clubs catalans apel·lant al diàleg i rebutjant la privació de llibertat del nostre govern són un cop de puny a qui és còmplice d’empresonar càrrecs electes democràtics. En democràcia no es pot tancar ningú a la presó per les seves idees. Això és el que ha fet l’Estat espanyol i qui el fonamenta, el PP i el PSOE. El silenci més cridaner és reivindicar el més elemental dret de l’ésser humà, la llibertat. Aquest és el mèrit dels aficionats, de tots i cadascun dels que creien que amb la mort de Franco la dictadura s’havia acabat i ara veuen que cal prosseguir per mantenir el poc que s’ha aconseguit, per frenar que no ens robin el poc que tenim. No és qüestió d’independència, que també, sinó d’esport lliure o no. No es pot ser feliç amb amics, coneguts, gent escollida democràticament vexada i tancada a la presó. Cal recordar l’ús feixista de l’esport de Hitler, Mussolini, i més prolongadament i profundament de Franco amb el futbol i el Real Madrid?
Alcácer és un jugador que des de la modèstia treballa en silenci. Acata les alineacions, en què normalment no hi és, però ningú li pot negar un compromís d’allò més evident. Des de València, amics del país germà em deien que havíem fitxat un jugador d’àrea; precisament és això el que normalment no pot fer. Estar a l’àrea fent de depredador. La raó és simple, hi ha Suárez, el millor del món en aquesta posició. En un moment fluix de l’uruguaià, va aparèixer el xicot valencià. Feliç pels gols, per la gent, per ell mateix, el millor va ser el seu somriure, correspost amb la millor de les complicitats dels seus companys. El públic, tens i exigint llibertat pels presos polítics, però ahir Alcácer va dur un bri d’alegria a la nostra gent tancada a l’ergàstul, a Madrid la capital de les presons. I l’Espanyol, cada cop més i més proper al cor de tots els catalans, no va poder culminar un duel més d’esperança en un dissabte en què el cel va plorar per la nostra gent privada de llibertat.