En silenci

El que dels temps clàssics fins avui en diem esport, és cul­tura. És així de les olimpíades gre­gues ençà, on la deri­vació joiosa com­pe­ti­tiva entre per­so­nes en un espec­ta­cle que té unes regles, sigui camp a través, al vol­tant d’una pista, inten­tant regu­lar un joc a par­tir d’una pilota, d’un cer­cle, d’unes bit­lles o del o del que sigui, crea un fet, un ima­gi­nari col·lec­tiu ben variat, amb adhe­si­ons i riva­li­tats. Les decla­ra­ci­ons dels clubs cata­lans apel·lant al diàleg i rebut­jant la pri­vació de lli­ber­tat del nos­tre govern són un cop de puny a qui és còmplice d’empre­so­nar càrrecs elec­tes democràtics. En democràcia no es pot tan­car ningú a la presó per les seves idees. Això és el que ha fet l’Estat espa­nyol i qui el fona­menta, el PP i el PSOE. El silenci més cri­da­ner és rei­vin­di­car el més ele­men­tal dret de l’ésser humà, la lli­ber­tat. Aquest és el mèrit dels afi­ci­o­nats, de tots i cadas­cun dels que cre­ien que amb la mort de Franco la dic­ta­dura s’havia aca­bat i ara veuen que cal pros­se­guir per man­te­nir el poc que s’ha acon­se­guit, per fre­nar que no ens robin el poc que tenim. No és qüestió d’inde­pendència, que també, sinó d’esport lliure o no. No es pot ser feliç amb amics, cone­guts, gent esco­llida democràtica­ment vexada i tan­cada a la presó. Cal recor­dar l’ús fei­xista de l’esport de Hit­ler, Mus­so­lini, i més pro­lon­ga­da­ment i pro­fun­da­ment de Franco amb el fut­bol i el Real Madrid?

Alcácer és un juga­dor que des de la modèstia tre­ba­lla en silenci. Acata les ali­ne­a­ci­ons, en què nor­mal­ment no hi és, però ningú li pot negar un com­promís d’allò més evi­dent. Des de València, amics del país germà em deien que havíem fit­xat un juga­dor d’àrea; pre­ci­sa­ment és això el que nor­mal­ment no pot fer. Estar a l’àrea fent de depre­da­dor. La raó és sim­ple, hi ha Suárez, el millor del món en aquesta posició. En un moment fluix de l’uru­guaià, va aparèixer el xicot valencià. Feliç pels gols, per la gent, per ell mateix, el millor va ser el seu som­riure, cor­res­post amb la millor de les com­pli­ci­tats dels seus com­panys. El públic, tens i exi­gint lli­ber­tat pels pre­sos polítics, però ahir Alcácer va dur un bri d’ale­gria a la nos­tra gent tan­cada a l’ergàstul, a Madrid la capi­tal de les pre­sons. I l’Espa­nyol, cada cop més i més pro­per al cor de tots els cata­lans, no va poder cul­mi­nar un duel més d’espe­rança en un dis­sabte en què el cel va plo­rar per la nos­tra gent pri­vada de lli­ber­tat.