Educació esportiva: el què i el com
El grau d’intervencionisme d’un entrenador, en l’àmbit dels esports col·lectius, respecte a la formació tècnica i tàctica dels joves esportistes sempre ha estat en el centre del debat. Des del corrent que aposta per una ingerència mínima i centrada a corregir mínims aspectes, fins al que postula per l’acotació i la fragmentació de tots els aspectes del joc que desemboca, gairebé, en una mena de ‘robotització’. Aquest debat, a més, no és exclusiu del futbol formatiu i també té el seu impacte en el futbol professional. El filòsof i historiador holandès Johan Huizinga (1872-1945) va publicar el 1938 Homo Ludens, una de les grans obres de referència sobre l’estudi del joc, en la qual afirmava: “En l’esport ens trobem amb una activitat que és reconeguda com un joc i que, malgrat això, ha estat portada a un grau tan alt d’organització tècnica, d’equipament material i de perfeccionament científic, que en la seva pràctica pública col·lectiva amenaça de perdre el seu autèntic to lúdic. Davant d’aquesta ‘propensió del joc a derivar en allò seriós’, tenim manifestacions que semblen demostrar el contrari.” Aquestes ‘manifestacions’ apareixen constantment en les sessions d’entrenament dels diversos esports de base. I aquí neix el dilema per als formadors: aprofitem el vigor i el potencial vocacional d’aquesta espontaneïtat per respectar la personalitat del subjecte, o bé reconduïm aquests elements cap a uns paràmetres estandaritzats i pautats? El filòsof i psicòleg alemany Eduard Spranger (1882-1963), argumentava que la funció de l’educació és ‘ajudar’ el desenvolupament espontani, oposant-lo a ‘formar’, i el també filòsof i pedagog alemany Herman Nohl (1879-1960) la definia com una ‘ajuda vital’. En base a les seves argumen tacions, la seva compatriota Liselott Diem (1906-1992), professora i investigadora de les ciències de l’esport, creu que la finalitat de l’educació s’ha d’adaptar a la tascar de ‘facilitar’ el desenvolupament del nen i fomentar la seva ‘vitalitat’. És en aquesta funció de ‘facilitadors’ crec que els entrenadors tenim la clau de potenciar la diversitat que mostren cadascun dels joves esportistes en funció de les seves habilitats. Perquè reforçar aquesta heterogeneïtat indefectiblement fomentaran el sorgiment d’uns elements clau que alimenten tant el procés de creixement individual com el funcionament de l’engranatge col·lectiu: les interaccions i les associacions espontànies, que permeten acumular experiències generades pels mateixos protagonistes i que reforcen qualitativament el seu factor vocacional.