Pirlo i el canvi de paradigma

Hi ha fut­bo­lis­tes que són capaços de tom­bar murs. De posar en sus­pens dog­mes enquis­tats. De fer tron­to­llar bases ideològiques que sem­bla­ven accep­ta­des. D’agi­tar la ment enca­se­llada. I sens dubte, Andrea Pirlo ha estat un d’aquests esco­llits. Se’n va un mig­cam­pista que ha tom­bat lleis esta­bler­tes, espe­ci­al­ment en un país, Itàlia, que ha vis­cut molts anys de la cul­tura defen­siva, de la pre­pa­ració física i que ha edi­fi­cat sobre el record d’entre­na­dors com Hele­nio Her­rera i Nereo Rocco, grans expo­nents del cate­nac­cio.

Pirlo no era ni el més alt ni el més fort, ni el més agres­siu ni el més hàbil, ni el més ràpid ni tam­poc el més intens. Esqui­fit i de mirada inex­pres­siva, de fet, amb prou fei­nes sos­te­nia la façana de fut­bo­lista. Però amb una sola vir­tut, mini­mit­zava la resta de defec­tes. Amb una intel·ligència por­ten­tosa, va ser capaç de trans­gre­dir en un esport aspre i sovint mesquí, de treure la pilota del fang i dig­ni­fi­car-la, de ser una peça cen­tral en un país on els talents més refi­nats no sem­pre han tin­gut faci­li­tat per expres­sar-se, iso­lats entre el ferro colat. Ho hem vist recent­ment en la figura de Sebas­tian Gio­vinco, una ploma física­ment, però amb un talent des­pro­por­ci­o­nat. A la Juve, en canvi, mai li van saber crear un eco­sis­tema, ofe­gant-lo a la banda en molts par­tits, incapaç de donar-li el rol cen­tral que sí que li va saber ator­gar Carlo Maz­zone –ales­ho­res tècnic del Bres­cia– a Pirlo, endar­re­rint-lo uns metres i ubi­cant-lo en una par­cel·la reser­vada habi­tu­al­ment a fut­bo­lis­tes amb més vigor físic. De tre­quar­tista a regista. Va ser un movi­ment con­tra­cul­tu­ral que encara hem d’agrair al tècnic romà, que ens va per­me­tre dis­fru­tar d’un mig­cam­pista únic i dels que fide­lit­zen l’afi­ci­o­nat. Des de la seva ata­laia al mig del camp, i mal­grat la seva mirada cai­guda, Pirlo era capaç de veure-ho tot. Amb ell, el joc con­sis­tia pri­mer a pen­sar i després a córrer, una jerar­quia evi­dent fins als seus dar­rers dies a la Juve, on l’ele­gant mig­cam­pista de Flero movia els fils d’un equip amb un gran des­ple­ga­ment, però en què l’exu­berància de Pogba o Arturo Vidal cobrava sen­tit quan ell hi diri­gia la llum.