Par­lem de fut­bol. Del Barça i dels líders de les grans lli­gues euro­pees. I de cap a on van les tendències. El Nàpols (Itàlia) i el PSG (França) són els clubs amb més punts, 32, després de dotze jor­na­des. El Barça, el Manc­hes­ter City (Angla­terra) i el Porto (Por­tu­gal) en tenen 31 però han jugat un par­tit menys. Cap dels cinc equips ha per­dut encara. El PSV (Holanda) té 30 punts, amb onze jor­na­des i ja una der­rota i, per aca­bar el repàs, el Bayern (Ale­ma­nya) en suma 26 després d’onze par­tits, també amb un de per­dut. Els grans d’Europa, pen­dents de la lliga de cam­pi­ons com a gran objec­tiu de la tem­po­rada, han començat força bé les seves com­pe­ti­ci­ons inter­nes. Pel que fa a gols mar­cats, atenció a la clas­si­fi­cació: Manc­hes­ter City –3,45 per par­tit–, PSV –3,36–, PSG –3,25–, Bar­ce­lona i Porto –2,72–, Nàpols –2,6– i Bayern –2,45–. I gols encai­xats: Barça i Porto –0,36 per par­tit–, Manc­hes­ter City, Nàpols i PSG –0,6–, Bayern –0,72– i PSV –1,18.

El Barça de Val­verde reu­neix uns números espec­ta­cu­lars. Per expli­car-nos el seu domini en la lliga espa­nyola tro­baríem, d’entrada, una cor­recta quarta posició euro­pea en el capítol ofen­siu, amb 30 gols en onze jor­na­des (la mit­jana comen­tada de 2,72 per par­tit). Sense Ney­mar, amb Dembélé lesi­o­nat i Luis Suárez, depri­mit –només tres gols–, Leo Messi és l’ànima de l’atac. Que no es refredi. És evi­dent que el Bar­ce­lona no té el mètode del City ni el talent indi­vi­dual del PSG. El tècnic basc té difi­cul­tats per lle­gir el fut­bol de les dar­re­res dècades que ha fet dife­rent el club i, per tant, es recolza en la savi­esa de Piqué, Ser­gio, Ini­esta i Messi. Si la seva columna ver­te­bral flui­xeja, l’equip es deso­ri­enta.

En canvi, defen­si­va­ment, el Barça és tan fia­ble que és el número u del con­ti­nent. Val­verde ha introduït mati­sos en la con­fecció de l’equip que han permès als blau­grana encai­xar 4 gols en onze jor­na­des (0,36 per par­tit!). El ter­cer davan­ter –sem­pre el de la banda dreta– s’ha con­ver­tit, més aviat, en un quart mig­cam­pista que, per defen­sar, ha fet molta feina per pro­te­gir el seu car­ril. Això ha empès a la cre­ació d’un doble pivot defen­siu tre­ba­lla­dor (gene­ral­ment, amb Ser­gio i Raki­tic o Pau­linho), men­tre que l’altre inte­rior l’acos­tuma a defen­sar Ini­esta. Luis Enri­que, l’home que va por­tar el dibuix del 4-4-2 en defensa, bai­xava Ney­mar a l’inte­rior i por­tava Ini­esta al mig cen­tre. Tot ple­gat, més tou. Els rivals del Bar­ce­lona, ara, han de mas­te­gar molta sorra.

Val­verde ho té clar: amb la inèrcia de movi­ments de la història recent i, natu­ral­ment, amb Messi, en té prou per fer gols. Amb el quart mig­cam­pista, s’asse­gura la por­te­ria a zero (o quasi). Pos­si­ble­ment per això Deu­lo­feu ha anat de més a menys i mig­cam­pis­tes com Gomes o Roberto han gua­nyat més pro­ta­go­nisme. El Txin­gurri pre­fe­reix posar el fre de mà per sen­tir-se més segur. Ho veu així. Ho sent així. Ho exe­cuta així. A final de tem­po­rada, les notes. I per a la història, l’anàlisi d’aquest movi­ment con­tra­cul­tu­ral. Temps al temps.