Nostàlgics

Ser­gio Bus­quets ha con­fes­sat certa nostàlgia d’aquell joc mera­vellós de l’era Guar­di­ola. Just el mateix dia, Gior­gio Chi­e­llini, cen­tral de la Juve, cri­ti­cava el tècnic de Sant­pe­dor per haver mini­mit­zat la importància dels defen­ses amb les seves idees revo­lu­cionàries. Més enllà de l’ego­isme per­so­nal, Chi­e­llini ho diu com si l’anhel d’excel·lir fos el pit­jor pecat. Con­tra la bellesa, sem­pre surt algú dis­po­sat a rei­vin­di­car la llet­jor. Con­tra allò sublim, l’antídot de la medi­o­cri­tat. Per desgràcia social, la seva audàcia acon­se­gueix situar els dos extrems al mateix nivell, com si no sabéssim dis­tin­gir-los. Per la part que ens toca, a Bus­quets l’acom­pa­nyem lite­ral­ment en el sen­ti­ment. També en sen­tim, de nostàlgia, ja diu el tòpic que als cata­lans ens perd l’estètica. Som ben cons­ci­ents dels anys i panys que vam tri­gar a tro­bar aque­lla fórmula màgica d’èxit. Hom diria que encara no hem assi­mi­lat que vam gau­dir del millor equip en la història del fut­bol, com si ens haguéssim de resig­nar a un paper secun­dari. Aquesta rela­tiva melan­gia d’avui, tan asset­jada pels detrac­tors d’en Pep –tropa impos­si­ble d’enten­dre–, es con­ver­tirà en un pou sense fons així des­a­pa­re­guin d’escena els últims actors d’aque­lla fantàstica obra. Les farmàcies del país no dona­ran l’abast amb els ansiolítics que neces­si­ta­rem quan Messi toqui el dos. Ens assal­tarà, ben argu­men­tada, una ter­ri­ble sen­sació d’orfan­dat, la dèria inso­fri­ble que qual­se­vol temps pas­sat va ser millor. Llei de vida, en fi, més val que ho dei­xem aquí un cop cer­ti­fi­cat que no es posen bases sòlides per ate­nuar la pre­vi­si­ble pata­cada. Estem en mans de gent que no s’exi­geix la pre­ser­vació d’un estil diví, fet a la nos­tra mida. Pre­fe­rei­xen viure al dia i no pre­o­cu­par-se de pla­ni­fi­car un futur sense ensurts.

De fet, la nostàlgia ja és ben pre­sent en altres aspec­tes igual­ment fona­men­tals del club. Per als actu­als rec­tors del Barça, això de la República Cata­lana repre­senta un mal­de­cap con­si­de­ra­ble. Si pogues­sin, de bon grat l’esbor­ra­rien del mapa. I tenen sort, perquè aquells que recla­men coherència amb la com­ba­tiva tra­jectòria de l’enti­tat, amb el seu sim­bo­lisme històric, s’han que­dat en franca mino­ria. En canvi, no paren de créixer les veus que desit­ja­rien un club mesell, dedi­cat estric­ta­ment al fut­bol segons els seus con­ser­va­dors esque­mes, resig­nat a exis­tir sense cap signe dis­tin­tiu de major volada. Cal ser cons­ci­ents de la feblesa mos­trada davant la pressió cons­tant d’aquells eter­na­ment escan­da­lit­zats per la inequívoca natura del bar­ce­lo­nisme. Són tan pesats que acon­se­guei­xen el seu objec­tiu, començant pels culers que s’arron­sen en lloc d’exi­gir coherència amb la per­so­na­li­tat pròpia. No fa pels temps, ni pel Barça, aquest desig d’estal­viar-nos pro­ble­mes que porta a camu­flar una manera de ser única que cre­iem ple­na­ment assu­mida. Ningú no mou un dit, tos­su­da­ment alçat, per exi­gir a tot­hom tolerància i que ens res­pec­tin ser com som, lliu­re­ment. Davant, ens bus­quen les vol­tes els matei­xos que, tras­lla­dats a la política, es fan els magnànims per­do­na­vi­des pro­cla­mant que, total, la pre­si­denta del Par­la­ment només ha estat una nit a la presó. També en fut­bol, toca parar-los els peus. Podem sen­tir nostàlgia, però alhora ple orgull iden­ti­tari. Res d’ama­gar-nos. Total, ja som gran­dets i prou que ens auto­cri­ti­quem nosal­tres matei­xos. Per sort.