Que­dar segon del mun­dial de moto­ci­clisme de Moto GP no és exac­ta­ment per­dre. El sub­cam­pi­o­nat d’Andrea Dovi­zi­oso és un èxit, com ho és el fet d’haver llui­tat amb el feno­men Marc Márquez fins a l’última cursa del cam­pi­o­nat. A part d’això, el millor que deixa el pilot italià d’aquesta tem­po­rada és la sana riva­li­tat amb què ha afron­tat la seva lluita amb el pilot cer­verí. La lliçó d’espor­ti­vi­tat de Dovi­zi­oso és tant o més gran que la que ha donat de pilo­tatge. En les decla­ra­ci­ons públi­ques abans i després de cada cursa i en la prèvia de l’última i deci­siva. I, evi­dent­ment, després de con­fir­mar-se la victòria de Márquez en el cam­pi­o­nat al cir­cuit de Xest. El seu com­por­ta­ment té un gran valor espor­tiu, però encara més en un cam­pi­o­nat que els últims anys pot­ser ha vist massa males for­mes dins i fora de la pista.

Es con­firma. La selecció d’Itàlia no serà en el mun­dial de Rússia. Itàlia no ha neces­si­tat jugar espe­ci­al­ment bé a fut­bol per gua­nyar els seus qua­tre mun­di­als de fut­bol, encara que en el títol del 1982, després de la lamen­ta­ble fase de grups ini­cial, no va ser gens casual que der­rotés la Polònia de Lato i Boniek, l’Argen­tina cam­pi­ona vigent, el Bra­sil de Zico, Sócra­tes i Júnior i l’Ale­ma­nya de sem­pre. També sabem que la seva tra­dició està basada en la for­ta­lesa defen­siva i que se’n sen­ten orgu­llo­sos. I jo ho res­pecto. Però aquesta eli­mi­nació fa tron­to­llar els fona­ments del cal­cio. El pro­blema d’Itàlia és que la majo­ria com­par­teixi el diagnos­tic de Chi­e­llini quan va cul­par la idea fut­bolística de Pep Guar­di­ola d’haver malmès la tra­dició de grans defen­ses ita­li­ans. El pro­blema, ben­vol­gut Gior­gio, és pre­ci­sa­ment el con­trari: haver ani­qui­lat total­ment el talent del mig del camp enda­vant. No m’ale­gro d’aquesta eli­mi­nació, però m’entris­teix pro­fun­da­ment la invo­lució del fut­bol italià.