Quedar segon del mundial de motociclisme de Moto GP no és exactament perdre. El subcampionat d’Andrea Dovizioso és un èxit, com ho és el fet d’haver lluitat amb el fenomen Marc Márquez fins a l’última cursa del campionat. A part d’això, el millor que deixa el pilot italià d’aquesta temporada és la sana rivalitat amb què ha afrontat la seva lluita amb el pilot cerverí. La lliçó d’esportivitat de Dovizioso és tant o més gran que la que ha donat de pilotatge. En les declaracions públiques abans i després de cada cursa i en la prèvia de l’última i decisiva. I, evidentment, després de confirmar-se la victòria de Márquez en el campionat al circuit de Xest. El seu comportament té un gran valor esportiu, però encara més en un campionat que els últims anys potser ha vist massa males formes dins i fora de la pista.

Es confirma. La selecció d’Itàlia no serà en el mundial de Rússia. Itàlia no ha necessitat jugar especialment bé a futbol per guanyar els seus quatre mundials de futbol, encara que en el títol del 1982, després de la lamentable fase de grups inicial, no va ser gens casual que derrotés la Polònia de Lato i Boniek, l’Argentina campiona vigent, el Brasil de Zico, Sócrates i Júnior i l’Alemanya de sempre. També sabem que la seva tradició està basada en la fortalesa defensiva i que se’n senten orgullosos. I jo ho respecto. Però aquesta eliminació fa trontollar els fonaments del calcio. El problema d’Itàlia és que la majoria comparteixi el diagnostic de Chiellini quan va culpar la idea futbolística de Pep Guardiola d’haver malmès la tradició de grans defenses italians. El problema, benvolgut Giorgio, és precisament el contrari: haver aniquilat totalment el talent del mig del camp endavant. No m’alegro d’aquesta eliminació, però m’entristeix profundament la involució del futbol italià.