Dos noms propis. Dos gestos. Dues maneres d’entendre l’esport i la vida. Honestament, soc dels que creu que si Itàlia no estarà en el mundial de Rússia és perquè no ha fet les coses com calia. Especialment contra Suècia, en la repesca, tot i que segurament la base del problema cal trobar-la molt més enrere. Sobre les causes, Arrigo Sacchi assenyala la societat i la manera d’entendre la vida. L’artífex del gran Milan de final dels vuitanta assegura que Itàlia és un país envellit i que, per això, costarà tant canviar el seu futbol. I sobre la vellesa, i la bellesa, el focus il·lumina Gianluigi Buffon i Daniele de Rossi.

La imatge que tothom remarca són les llàgrimes del porter de la Juve en quedar eliminat. Vorejant la quarantena, amb més d’un metre i 90 centímetres, impressiona veure un dels referents de la fermesa plorant desconsoladament. Però hi ha una altra imatge que, al meu parer, té molt més valor. Ens ensenya qui és Buffon i ajuda a entendre la lluita que viu el futbol italià per mudar, per reinventar-se i per tornar a ser gran. Sonava l’himne suec, com és preceptiu en partits de seleccions. San Siro, ple a vessar amb 80.000 espectadors, li dedica, majoritàriament, una rabiosa xiulada. La tensió prèvia a una eliminatòria d’aquestes característiques té aquestes coses. Mentre Milà brama, Buffon atura. Sol, trenca a aplaudir mentre sona l’himne del rival. Potser ja no és el millor de món. Potser el seu temps ja ha passat. Però, i què? El futbol s’explica des de moments com aquest. Per això a Rússia se’l trobarà a faltar.

El segon protagonista és un altre dels veterans del vestidor. Daniele de Rossi. El mig centre de la Roma és un paio passional. Futbol de la vella escola, si ho voleu. És un jugador que s’ha tatuat un tackle a la cama dreta envoltat d’un senyal de perill. Diguem-ne que no admet el dubte. Doncs bé, De Rossi mirava des de la banqueta com els seus companys empataven contra una Suècia italianitzada i homenatjant el millor catenaccio, digne del seu rival. Gian Piero Ventura, fins ahir tècnic italià, el crida per fer-lo sortir al camp. I De Rossi, encès i contrariat, es nega a fer-li cas i exigeix la sortida d’un company de molta més capacitat ofensiva. “Necessitem guanyar, no empatar”, exclama. Alguns pensareu que no havia d’enfrontar-se amb l’entrenador. Que negar-se a jugar o desafiar-lo públicament és un lleig a l’equip. Però no ens equivoquem. El gest de De Rossi és la sublimació de la generositat. Quan qualsevol jugador del món voldria ser al camp i ser protagonista, ell escull el bé de l’equip. El col·lectiu per sobre d’un mateix. Fa posar la pell de gallina. També als jugadors suecs, en veure com el 16 d’Itàlia pujava a l’autocar per disculpar-se pels xiulets al seu himne abans de l’inici del partit. Pot ser un mig centre lluny dels nostres ideals futbolístics, però personalitats com aquesta fan gran qualsevol esport. Qualsevol mundial. Menys el de Rússia, on no hi seran.