Comencem a estar acostumats que les aturades de seleccions no només tenen conseqüències esportives, en forma de travesses sobre qui guanyarà el mundial de Rússia d’aquest estiu o de virus FIFA a la tornada. De fet, les aturades de seleccions deixen orfes molts mitjans de comunicació acostumats a fer vida de club. I, és clar, que els jugadors marxin a fer el patriota no significa que els periodistes que els envolten deixin d’estar interessats per la seva vida fora dels combinats nacionals: periodisme de declaracions fins que arribi una nova jornada de la lliga o de la Champions League.

Malauradament, Messi parla més amb la premsa quan vesteix la samarreta barrada de l’albiceleste que no a Barcelona. I el seu antic company d’atac Neymar Jr. no pot escapar de les polèmiques que l’envolten a París ni quan es vesteix de groc amb la canarinha. Es vulgui o no, Neymar és un nen petit i malcriat. Entenem-nos bé: el brasiler és tan ambiciós com infantil, tan impulsiu com sentimental. La Ciutat de la Llum –encara que només es digui a sotto voce– no sempre il·lumina la destresa de l’atacant, que s’ha trobat amb un vestidor que encara no el reconeix com l’hereu de Leo Messi. I això l’amoïna i el fa estar intranquil.

Neymar havia de saber que si deixava el Barça i es convertia en el jugador franquícia del PSG la pressió augmentaria, els focus encara caurien més sobre d’ell i hauria de créixer de cop per assumir la responsabilitat de liderar un equip, no només a la gespa, sinó també al vestidor. I, per liderar en un vestidor, no només s’ha de ser el millor tècnicament, s’ha de ser conciliador, responsable, humil i generós. Després del partit contra el Japó li van saltar les llàgrimes quan Tite el va intentar humanitzar a la sala de premsa. “És un bon noi”, li va dir, com si l’aurèola d’enfant terrible fos la llufa que el condemna per sempre més estar un graó per sota de Messi. Però no és això: malaguanyat aquell qui necessita un escorta a la sala de premsa per poder posar en valor atributs que no sap defensar tot solet o qui es dedica a afirmar taxativament que els periodistes “inventen notícies” quan no té res més a dir per cobrir-se les espatlles.

Certament, a vegades els mitjans converteixen l’anècdota en categoria. Però, el jove Neymar no és hàbil davant dels micròfons ni sap guanyar-se la premsa. Pocs dots de lideratge. Malgrat que a can Barça els jugadors conviuen en un ecosistema complex, que s’equilibra entre el localisme i la marca global, la Ciutat Comtal és un oasi en comparació amb el tragí de moltes capitals europees. Sense anar més lluny, Madrid i París. Ell, això ho sabia, però es va deixar enlluernar pels gasodòlars qatarians.