El bon noi

Comen­cem a estar acos­tu­mats que les atu­ra­des de selec­ci­ons no només tenen con­seqüències espor­ti­ves, en forma de tra­ves­ses sobre qui gua­nyarà el mun­dial de Rússia d’aquest estiu o de virus FIFA a la tor­nada. De fet, les atu­ra­des de selec­ci­ons dei­xen orfes molts mit­jans de comu­ni­cació acos­tu­mats a fer vida de club. I, és clar, que els juga­dors mar­xin a fer el patri­ota no sig­ni­fica que els peri­o­dis­tes que els envol­ten dei­xin d’estar interes­sats per la seva vida fora dels com­bi­nats naci­o­nals: peri­o­disme de decla­ra­ci­ons fins que arribi una nova jor­nada de la lliga o de la Cham­pi­ons Lea­gue.

Malau­ra­da­ment, Messi parla més amb la premsa quan ves­teix la samar­reta bar­rada de l’albi­ce­leste que no a Bar­ce­lona. I el seu antic com­pany d’atac Ney­mar Jr. no pot esca­par de les polèmiques que l’envol­ten a París ni quan es ves­teix de groc amb la cana­rinha. Es vul­gui o no, Ney­mar és un nen petit i mal­criat. Ente­nem-nos bé: el bra­si­ler és tan ambiciós com infan­til, tan impul­siu com sen­ti­men­tal. La Ciu­tat de la Llum –encara que només es digui a sotto voce– no sem­pre il·lumina la des­tresa de l’ata­cant, que s’ha tro­bat amb un ves­ti­dor que encara no el reco­neix com l’hereu de Leo Messi. I això l’amoïna i el fa estar intran­quil.

Ney­mar havia de saber que si dei­xava el Barça i es con­ver­tia en el juga­dor franquícia del PSG la pressió aug­men­ta­ria, els focus encara cau­rien més sobre d’ell i hau­ria de créixer de cop per assu­mir la res­pon­sa­bi­li­tat de lide­rar un equip, no només a la gespa, sinó també al ves­ti­dor. I, per lide­rar en un ves­ti­dor, no només s’ha de ser el millor tècni­ca­ment, s’ha de ser con­ci­li­a­dor, res­pon­sa­ble, humil i generós. Després del par­tit con­tra el Japó li van sal­tar les llàgri­mes quan Tite el va inten­tar huma­nit­zar a la sala de premsa. “És un bon noi”, li va dir, com si l’aurèola d’enfant ter­ri­ble fos la llufa que el con­demna per sem­pre més estar un graó per sota de Messi. Però no és això: mala­gua­nyat aquell qui neces­sita un escorta a la sala de premsa per poder posar en valor atri­buts que no sap defen­sar tot solet o qui es dedica a afir­mar taxa­ti­va­ment que els peri­o­dis­tes “inven­ten notícies” quan no té res més a dir per cobrir-se les espat­lles.

Cer­ta­ment, a vega­des els mit­jans con­ver­tei­xen l’anècdota en cate­go­ria. Però, el jove Ney­mar no és hàbil davant dels micròfons ni sap gua­nyar-se la premsa. Pocs dots de lide­ratge. Mal­grat que a can Barça els juga­dors con­vi­uen en un eco­sis­tema com­plex, que s’equi­li­bra entre el loca­lisme i la marca glo­bal, la Ciu­tat Com­tal és un oasi en com­pa­ració amb el tragí de mol­tes capi­tals euro­pees. Sense anar més lluny, Madrid i París. Ell, això ho sabia, però es va dei­xar enllu­er­nar pels gasodòlars qata­ri­ans.