Ombra allargada
Costa fer una lectura global excel·lent de cadascun dels partits del Barça, però no n’hi ha cap que no deixi almenys un missatge parcial positiu. Més enllà de constant universal del rendiment de Messi, si no és que resolen el partit uns secundaris com Denis i Paulinho, és que Aleix Vidal es converteix en arma de desequilibri atacant. I si no és que Deulofeu recupera l’atreviment, és que Paco Alcácer surt de l’ostracisme per convertir-se en un jugador decisiu. Ahir a Butarque va ressorgir el golejador natural de l’equip. Luis Suárez va tornar a ser ahir el davanter centre complet que feia dies que no era. Va tornar a marcar, que és el que li dona sentit com a jugador, més enllà de les seves altres generoses qualitats, que no són poques. Dos gols de davanter centre seus van fer explícita la superioritat del Barça que va costar d’apreciar en el joc col·lectiu. L’equip d’Asier Garitano va contrarestar bé tàcticament la proposta del d’Ernesto Valverde, però el Barça va ser més resolutiu en el principi i el final, a les dues àrees, amb Suárez i Ter Stegen. El davanter centre fa gols i el porter és una paret. Sempre ben col·locat, utilitzant el recurs adequat, el porter alemany frustra rivals com el Leganés que en cadascuna de les seves comptades ocasions de perill li va la vida. Una assegurança per al Barça, ja que estalvia a l’equip haver de remar contra corrent. El Barça es comporta com un bloc sòlid, més treballat defensivament del que pot semblar i més fiable en el replegament que en l’última època. I quan tot falla, Ter Stegen. I entremig d’ells, Paco Alcácer tornant a demostrar des de la titularitat que té un paper en aquest equip. Decisiu en l’origen dels dos primers gols, el valencià també s’està mostrant com el jugador que afavoreix més Suárez a l’hora de recuperar el seu espai natural per al gol. L’encaix de l’uruguaià a partir de la nova posició de Messi més centrada no està sent fàcil. I de les diferents parelles de davantera que han desfilat al seu costat, Alcácer sembla que és la que hi encaixa amb més naturalitat. L’equip ahir en va dir bé, perquè el Leganés va aconseguir apropar-se força a l’objectiu que Messi entrés menys en joc del que li hauria agradat. Entre ells i els canvis de Valverde en la segona part, l’equip es va reactivar perquè el partit no es compliqués quan el Leganés va fer un pas endavant a partir d’encaixar el 0-1. I amb el partit assegurat en el marcador, Paulinho va tornar a exhibir la seva gairebé paranormal relació amb el gol des que ha arribat al Barça.
Sense enamorar més enllà d’algunes estones, la trajectòria del Barça en la lliga és impecable. Molt difícil de seguir per als seus rivals. Ahir els dos equips de Madrid sabien a mitja tarda que un o altre o tots dos veurien de més lluny encara el Barça de Valverde. A una distància de les que poden costar la lliga.
Si la lliga és un llibre per capítols, partits com el de Butarque segurament són dels més avorrits. Però posats en el context de la jornada són estratègicament decisius per al desenllaç de la trama. La jornada va començar amb les ombres allargades dels jugadors pel sol de tarda sobre Butarque i es va tancar amb la nit caient sobre el Metropolitano. Ni el Madrid ni l’Atlético van saber guanyar un partit que només podien guanyar si no volen dir adeu de manera prematura a la lliga. Als dos equips de Madrid se’ls ha fet fosc molt aviat.