Enguany estem recordant el centenari d’un dels esdeveniments clau per entendre la nostra època. La Revolució Russa va ser un procés que va culminar en la constitució de la titànica URSS (Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques). Allunyada durant molts anys de les cites olímpiques, va participar en els Jocs disputats a Hèlsinki (1952). Des d’aleshores, va quedar molt clar el seu enorme potencial esportiu. Comptat i debatut, el seu ingrés en l’escenari internacional va implicar un canvi substancial en l’hegemonia olímpica. Mentre que a la capital finlandesa, els EUA encara van liderar el medaller, en els següents Jocs —celebrats a Melbourne— els soviètics van encapçalar la classificació. Per al comunisme d’estat, les victòries i les derrotes eren summament importants. L’esport era la millor manera d’explicitar mundialment les seves virtuts sociopolítiques. Un altre cas molt remarcable va ser el de la RDA (República Democràtica Alemanya). Entre els gran esportistes soviètics, podem destacar la llegendària Larisa Latynina. Aquesta gimnasta artística va guanyar divuit medalles en tres certàmens olímpics, un rècord que només ha superat el Tauró de Baltimore, el portentós Michael Phelps.

Encara que l’esport era un dels puntals del sistema educatiu soviètic, el màxim objectiu era assolir l’excel·lència en l’alta competició. Es tractava d’èxits que van ser degudament glorificats pel Kremlin. Citem Nikita Khrusxov: “El triomf dels atletes soviètics és una victòria per a l’home de la nova societat socialista.” Això va comportar que els millors esportistes poguessin viure amb determinats privilegis. Però el revers d’aquesta situació és considerablement obscur. Segueixen sense esvair-se les sospites sobre la utilització de substàncies prohibides per part de certs esportistes. En plena guerra freda, els triomfs van ser políticament instrumentalitzats com a signe de superioritat internacional. Dos moments àlgids de l’aferrissada pugna entre les dues superpotències es van viure en els Jocs Olímpics de Munic (1972) i de Lake Placid (1980).

En territori bavarès, els soviètics van estroncar —en una polèmica final— la supremacia ianqui en el bàsquet. Vuit anys més tard, l’equip nord-americà —contra tot pronòstic— va derrotar el Red Army en la fase final d’hoquei sobre gel. L’antagonisme entre països i blocs geopolítics van convertir els campionats esportius en una batalla ferotge entre esquadres enemigues. A Munic, un esportista nord-coreà va reconèixer que apuntava millor perquè el president Kim Il-sung li havia dit que s’imaginés prendre per blanc a “un enemic de classe”.