El lloc del crim
A molts assassins se’ls enxampa perquè no poden evitar tornar al lloc on han comès el crim. Encara que l’autor material de la mort del Barça de Luis Enrique va ser la Juventus l’11 d’abril passat, el responsable intel·lectual va ser el mateix Barça. El Barça va tornar ahir al lloc dels fets i, encara que amb un altre entrenador, va sortir a jugar amb aquell 3-0 al cap. Aquell dia l’equip de Luis Enrique va culminar la seva crisi d’identitat, ahir amb Valverde va prioritzar la integritat per sobre de la identitat. Abans que res, no en volia sortir damnificat. I encara menys en una situació que no era a vida o mort. El Barça va aconseguir no acabar detingut pel delicte de fa mig any, però ho va fer a costa de tornar a accentuar aquest aspecte utilitari que se li està posant en els últims partits. Competeix més que bé que no pas juga. L’alegria culer s’ha de tornar a fonamentar en els resultats. Magnífics.
Valverde no només va prescindir de Messi, també va disfressar de Juventus el seu equip. La primera part es va convertir en un qui és qui. Perquè l’estratègia de simulació del Barça també va convertir l’equip d’Allegri en una cosa que no és ben bé, un equip que no va ser ni carn ni peix. L’aspecte del Barça al Juventus Stadium té diversos fonaments. El primordial, l’absència de Messi. Perquè el Barça no s’assembli a ell mateix és gairebé necessari que Messi no hi sigui. Amb l’argentí, l’equip pot jugar més bé o més malament, però és difícil que algú no el reconegui com el Barça. Una altra raó poderosa perquè el Barça fos diferent va ser la presència de Paulinho. No tant pel que va fer o deixar de fer a la zona vital habitual de Messi, sobretot pel que simbolitzava la seva aparició en l’onze inicial. El brasiler és la materialització del diagnòstic que va fer la secretaria tècnica després de la dura derrota de l’any passat en aquest mateix estadi. La conclusió d’aquell dia no va ser que el problema de l’equip de Luis Enrique era que estava deixant de jugar a futbol com sabia fer-ho, sinó que faltava vigor (el que se simplifica dient “múscul”) al mig del camp; no el joc de combinació que s’anava oblidant, sinó un perfil de migcampista que l’equip no tenia. El nom que sintetitzava la diagnosi que es va fer és Paulinho. Doncs ahir al lloc del crim el musculós Paulinho va jugar en el lloc de Messi. I la tercera raó de la transformació del Barça va ser la configuració del mig del camp. Amb més migcampistes que mai, el Barça no va pretendre monopolitzar la possessió de la pilota, sinó que es va organitzar per pressionar la Juventus, robar-la i rematar. El que li hauria agradat fer a la Juve. L’equip d’Allegri és un equip que no rebutja tenir la pilota i construir joc, però en aquest paper no és cap referent. Ahir es va trobar que, amb la seva transformació, el Barça el va obligar a voler ser el Barça: treure la pilota jugant des de darrere i intentar teixir joc per arribar a la porteria contrària. Els dos equips, però, es van contrarestar com si haguessin fet d’ells mateixos. El Barça va fer més bé de Juve que la Juve de Barça, però el zero a zero al final des primers quaranta-cinc minuts va ser el resultat més conseqüent.
El Barça havia trobat el camí per no perdre i la Juve no va saber trobar el de la victòria. Al final, els dos equips es van acomodar en el 0-0 que no damnificava ningú. Ningú va reincidir en el crim del passat.