El fil argumental blaugrana

El fut­bol és el mirall de l’ànima i, si són bons, els equips són el reflex dels seus entre­na­dors. No hi deu haver res més recon­for­tant per a algú que s’asseu en una ban­queta que allò que un ima­gina acabi tenint cor­res­pondència al ter­reny de joc, aquell espai ale­a­tori on tot depèn dels impul­sos d’onze indi­vi­dus i onze rivals, on és difícil endreçar el caos i cana­lit­zar pen­sa­ments. I el Barça, de vega­des sem­bla que més per desgràcia que per for­tuna, ha tin­gut aquest fil argu­men­tal per donar vida al sem­pre apas­si­o­nat debat que fa bate­gar la ciu­tat. I fins i tot en moments de llum tènue, de certa penom­bra, sem­bla que hi ha un dis­curs, un relat de sin­to­nia amb el pre­sent, una lògica que no sem­pre és ama­ble amb els més romàntics. I en els tremps que cor­ren, és difícil no ser-ho. Però això forma part del joc i de la vida, i de la impos­si­bi­li­tat de cris­tal·lit­zar les coses per sem­pre. El joc avança, els fut­bo­lis­tes enve­llei­xen, hi ha tran­si­ci­ons des­a­gra­da­bles, els diri­gents encer­ten i s’equi­vo­quen i els fut­bo­lis­tes dub­ten. Rere la petja de Guar­di­ola, és difícil fer-se un lloc en el record, i ni tan sols Luis Enri­que, tri­plet inclòs, té garan­tida la mirada afec­tu­osa d’un entorn que sos­pita cons­tant­ment, i que ara exa­mina la sang de Val­verde amb minu­ci­o­si­tat, si aquell ADN és veri­ta­ble­ment vàlid. No seré jo qui ofe­reixi un vere­dicte, però sí que com a mínim estem assis­tint a un entre­na­dor que plasma el que ima­gina i que enfoca els seus actes en un esce­nari con­cret. I això no és cap minúcia. Si Lucho era ver­ti­gen, fogo­si­tat, passió de vega­des incon­te­ni­ble per a un mig del camp des­bor­dat i entre­gat a un tri­dent màgic, Val­verde està sent la sobri­e­tat que enco­mana quan parla, d’aquell que ni s’immuta a asseure’s en una cadira elec­tri­fi­cada i que ha hagut d’aga­far una olla de pressió a punt d’explo­tar. Ara li dema­nem que el men­jar sigui bo, però el pri­mer pas era evi­tar la deto­nació. I ho ha fet amb una incidència clara sobre l’equip, refu­gi­ant les indi­vi­du­a­li­tats en el col·lec­tiu i sem­pre amb el vent de cara, inco­mo­dant la visió. I, amb el deute pen­dent, i no menor, de saciar les exigències del refi­nat ull del Camp Nou, a Torí va fer el par­tit que tocava: intel·ligent i cal­cu­lat, sense les eufòries que ara mateix aquest equip sem­bla que no es pot con­ce­dir.