Joan Manuel Serrat va publicar fa uns dies a El País una carta oberta a Josep Maria Bartomeu en què manifestava la seva inquietud pel fet que Messi encara no havia signat –ni s’havia fet, per tant, la foto corresponent– el nou contracte amb el Barça. El cantautor hi exposava que, en el cas que no es formalitzés abans la renovació d’un contracte que acabaria el juny del 2018, Messi podria negociar obertament amb qualsevol club a partir de l’1 de gener vinent. Serrat argumentava la seva inquietud recordant que faltaven pocs dies per arribar a l’1 de gener i tenint present que, en el cas de Neymar, també s’afirmava que tot estava lligat i ben lligat. A més, aprofitava per dir a Bartomeu i Floreta que, en els últims anys, el Barça ha realitzat fixatges (anomenant els jugadors sense miraments) que posen en dubte la capacitat del club, a través del seu equip tècnic, per dotar el primer equip de futbol d’una plantilla competent que pugui acompanyar Messi en la conquesta de títols importants, la qual cosa fa suposar que, també per Serrat, l’anomenada copa del Rei no té valor.

Va transcendir que Bartomeu havia telefonat al cantautor (que va homenatjar la davantera del Barça de la seva infantesa en la cançó Temps era temps: Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón, oblidant, però, el menorquí Jordi Vila) per tranquil·litzar-lo en relació amb el futur de Messi. En fi, finalment, Messi va signar ahir la renovació, la qual cosa també em tranquil·litza, encara que he de reconèixer que, en aquests temps, la meva intranquil·litat pel que fa a la continuïtat de Messi era secundària en relació amb d’altres. No sé si la carta de Serrat ha tingut un efecte positiu. En tot cas, subscriuria el contingut de bona part d’aquesta carta de Serrat a Bartomeu i també aquella que, com si fos una postdata, adreça al mateix Messi expressant-li la seva gratitud infinita. A excepció, però, d’un parell de detalls. Un és que afirma que no discutiria el salari al jugador que millor se’l guanya. En fi, els contractes dels futbolistes són un escàndol (també el de Messi) per molt que Serrat, tot i reconeixent la desmesura del que guanyen, argumenti que pitjor és el cas dels directors generals de les societats bancàries dels polítics corruptes. Una cosa no treu l’altra, encara que siguin diferents. L’altre desacord és que, ironitzant sobre el fet que s’atreveix a aparcar el tema, anomeni “prucès” el procés, que és una de les maneres amb les quals el diari El País (i tants d’altres) han volgut ridiculitzar el moviment independentista. No és que els veiem el llautó; se’n vanten.