No sempre es pot guanyar. Ahir, la catalana Lucia Sainz i la menorquina Gemma Triay van perdre la final de la prova de Bilbao del circuit mundial World Padel Tour, la darrera del curs abans del Masters que es jugarà, com sempre, a Madrid al desembre. Van cedir per un doble 6-3 contra les números 1, les bessones aragoneses Sánchez Alayeto, que tancaran el curs al capdamunt després d’un primer tram excepcional en què van acumular moltes victòries i set títols seguits. La temporada, però, va començar amb el primer triomf català en una prova del circuit WPT a càrrec de la reusenca Ari Sánchez i de la madrilenya Marta Ortega. Va ser, a més, el triomf de la parella més jove en un torneig d’aquesta dimensió. El pàdel de casa nostra està vivint la millor temporada de la seva història amb una acceleració final de Sainz i de Triay que les ha rellançat fins a la segona posició del rànquing, de la qual han desbancat Marta Marrero, una jugadora canària que també està establerta a casa nostra, i l’argentina Cata Tenorio. Agressives i cada cop més compenetrades, Sainz i Triay han arribat de manera consecutiva a les tres últimes finals i es van endur els dos títols anteriors, els primers, a més, de la seva carrera a l’escenari més grandiloqüent que es pot tenir en el pàdel: el circuit mundial. Triay arrossegava una lesió al canell que ja la va turmentar el cap de setmana anterior en l’europeu jugat a Portugal, i Sainz, que té un paper també agressiu però una mica més defensiu, va assumir un rol preponderat dissabte en la semifinal de Bilbao per resguardar el braç de la balear. Totes dues van acabar pletòriques el duel contra Marrero-Tenorio i ara seran les segones caps de sèrie en el Masters.

Mai no es pot guanyar. Seguint destriant aspectes del cap de setmana, veiem que la tesis dels equips ventafocs en de la lliga europea d’hoquei sobre patins s’està complint. No aporten res a la competició quan serien força més feliços jugant una segona divisió europea o una CERS ampliada. L’Iserlhon alemany, per exemple. O el Montreux: 0-10 contra el Barça i 14-2 a Lisboa. És un club que ha fet història al seu país gràcies al tècnic català Mateo de Ramon i amb tres jugadors catalans. Va ser campió de lliga 30 anys després i de copa 28 més tard. Atret per la possibilitat de compatibilitzar una feina –piscicultura–i la direcció tècnica, De Ramon va emprendre l’aventura el 2013. Explica que ara es dedica exclusivament al club i que no treballa. S’ha implicat plenament en el projecte en una lliga menor en què troben a faltar més partits grans per foguejar-se millor i en què una sèrie B europea seria idònia per a un grup amateur que no pot competir ni amb el Barça ni amb el Benfica.