El futbol espanyol és això
El millor partit possible en aquest moment va retratar la casposa organització de la lliga espanyola. L’enfrontament dels dos millors equips de la lliga quedarà marcat pel gol que Iglesias Villanueva va anul·lar a Messi. El problema no és tecnològic. Es pot resoldre tecnològicament, és cert, però el problema és més profund. El nivell futbolístic de la competició no mereix uns organitzadors com l’LFP i la federació espanyola, impregnades d’un esquema mental heretat del franquisme. Si passen coses com les d’ahir no és només per error, és per greuge comparatiu institucionalitzat. El futbol espanyol és això. Tot el que no és el joc és caspa. A to amb el que va passar en la rebuda al Barça a Mestalla, amb la impunitat dels insults contra el club i contra Catalunya. Tot s’hi val contra el que és català. I a pesar de tot, el futbol va emergir sobre la vergonya. Una altra vegada. El Barça va jugar a un gran nivell. I el València va reaccionar excel·lentment. Però el que va veure el món va ser la vergonya de la pilota botant dins la porteria.
El Barça va guanyar la primera part per 0-1 i amb superioritat sobre el València en el joc amb la pilota i sense. Però se’n va anar al descans amb 0-0 en el marcador. No cal insistir en el perquè. Tothom ho va veure. No cal ni l’ull de falcó a la porteria ni la tecnologia del VAR. A ull nu i sense repeticions es va veure que la pilota havia botat a dins. Si Iglesias Villanueva i el seu assistent no van donar gol va ser perquè no van voler. No hi ha error possible. És una decisió. Deixem-ho aquí.
Perquè es podria resumir la primera part, tot el partit, en aquesta decisió. Però hi va haver molt més. Coses que salven el futbol quan decisions com la de l’àrbitre el fastiguegen. L’equip de Valverde va fer una primera part impecable. Va agafar la pilota i no la va deixar anar. Els primers cinc minuts en què el València encara no havia trepitjat el camp del Barça no van ser un miratge. Van ser el tràiler del que vindria. L’equip de Marcelino es va replegar no només per decisió tàctica. Ho va fer perquè el Barça va fer una exhibició de joc posicional. De sortida de la pilota, d’elaboració de joc i de recerca de la porteria. Potser només en aquest aspecte no va estar al nivell de matrícula d’honor. I tot i així no es pot dir que només li faltés el gol, perquè el va fer.
Els blaugrana van moure bé la pilota davant el sòlid sistema defensiu del València. Van atacar tan bé que van defensar-se de la millor manera possible. L’ordre posicional en el desplegament atacant va afavorir la pressió després de pèrdua de pilota. El València no va poder sortir de manera clara cap vegada perquè sempre hi havia un jugador blaugrana amb ajudes que acabava robant la pilota. Tot passava dins el camp local: l’atac blaugrana i la recuperació blaugrana per tornar-hi. Els locals només van trepitjar el camp rival de manera circumstancial. El monòleg va ser blaugrana. I ni un gol anul·lat d’aquesta magnitud va descentrar el Barça, que estava jugant el partit de Mestalla amb la concentració d’una final.
El problema va ser en la mitja part. Els jugadors van veure la jugada en la televisió i ja no van sortir en la segona part amb la mateixa força mental. El València es va atrevir a explorar les seqüeles de la decepció blaugrana i ho va fer bé. Es va veure el millor València i va tenir premi amb el gol de Rodrigo. El Barça havia perdut cohesió i el mig del camp del València va saber explotar molt bé els espais. Però l’equip de Valverde va reaccionar. Va tornar a demostrar la seva fortalesa tàctica i mental. La bona feina de Valverde l’ha fet un equip consistent. I, com vam veure ahir, també un equip capaç de fer un futbol de gran categoria. L’empat va segellar aquesta consistència.
El Barça manté la distància respecte al segon i el tercer li retalla distància. Però després de Mestalla té més aspecte de campió que abans de començar el partit entre els dos millors equips de la lliga.