Passejo per la plaça del Pilar de Las Palmas amb la sang reclusa a l’estómac per una bacanal culinària sense aturador, i ignoro quin rellotge té la raó perquè a l’hora desfeta pel viatge s’hi mesclen Baileys a 27 graus que tragino amb un deambular d’intel·lectual retirat. Tot està sota un control farisaic fins que en una de les pantalles dels bars que hi ha a la plaça veig el Girona empatant al camp del Betis.

És veritat, jugava el Girona, i jo, apòstata de mi, cremant els reductes de la meva joventut en una illa tropical. Mostro personalitat i paro a l’angle de visió d’uns clients preocupats a prolongar el retorn a casa mentre protesto per estimular la connexió de la clientela entre el fet de ser del Girona, Puigdemont, independentisme, cols de Brussel·les, i quan la derrota és segura, uns capitulen, uns dissimulen i jo que competeixo. Un minuts d’espera i el moment somiat arriba com una exhalació: marca Portu. “Gol!”, crido, mentre se m’escapa un eructe amb regust de crema irlandesa i els fugitius matrimonials m’esguarden amb un somrís. No dubto, vull ser màrtir i etzibo sense por de represàlies: “Els tortells seran sempre nostres!”, i quan estic a punt d’estripar la brusa de sementals de Pedralbes per mostrar una camiseta de jo faig via amb una cadena humana cercant la utopia, Cristian Tello, el jugador amb rostre de restret, marca l’empat i em remet al dia de proclamo desproclamant allò proclamat. En tots dos casos l’empat és una derrota, però com sempre, s’ha de dur amb dignitat.

No em moc i noto una presència masculina greixosa darrere meu que em toca l’espatlla i em diu: “Muyayo, hay cosas más importantes en la vida”, i és llavors quan em criden de lluny perquè la meva germana em vol presentar un grup d’amigues ginecòlogues, i penso que sí, que l’empat al Benito Villamarín és espectacular i que tant se val si els farcells seran sempre nostres o també una mica del veí amb neurosi feixista.