Això de Kurbanov és d’Itoudis
Ficar-la a dins continua sent el que més es paga, però en la retòrica present tenir un Kurbanov no té preu. Els partits no els acabes amb ell, però sense ell no pots tancar-los amb un De Colo o un Sergio poc cansats.
Un jugador que no pot fer moltes coses és mirat avui amb recel i, en una lliga que condemna els especialistes, Niki és l’especialista que fa aixecar les celles dels entrenadors. Matisa de tal manera les poques coses que ha de fer, que en soluciona més que la majoria de jugadors que són “capaços de fer-ne moltes” (i que sovint acaben fent-ne poques de bé). L’estadística queda desarmada i, en el cas de Kurbanov, que pot estar mitja hora a la pista i ser decisiu contra el Fenerbahçe amb 0/6 tirs, jugar bé o malament és fins a un cert punt relatiu. De Colo et canvia la inèrcia del joc amb una safata amb addicional i Kurbanov ho fa amb el rebot que li pren al cinc rival en una defensa en què s’ha passat divuit segons perseguint el base. Així, desmentint la llei de l’Eurolliga que diu que no pots tenir més de deu minuts al camp un paio que només ataqui o que només defensi perquè si ho fas estàs mort. Kurbi és etiqueta entre els més rics de la vall, no només perquè són els que poden posar mig milió llarg a cada butxaca d’un especialista, sinó també perquè el seu joc és molt difícil de justificar en un equip diguem-ne normal en què la necessitat de jugadors que ho toquin tot per tal d’eixamplar la manta inhabilita els especialistes.
Què en farem d’aquest noi, dèiem fa tretze anys en l’europeu júnior de Saragossa, quan Kurbanov (2,02 m) era un quatre i mig de 20 punts i 10 rebots amb dots i impureses per jugar tant de cara com d’esquena. Era una soledat inevitable errant per Rússia, cap a l’est, amunt i avall, cap a Kazan, Petersburg i Krasnodar. Una i dues vegades fins a tornar al CSKA de Moscou a jugar de tres perquè, amb Teodosic i De Colo –i a risc de passar per llunàtic–, algú se’l va imaginar defensant petits. Alers, però especialment bases i escortes, evolucionant els registres defensius de l’equip i obligant el rival a canviar conceptes característics del seu atac.
I a cadascú el que li toca, i això de Nikita Kurbanov l’hi donem tot a l’histriònic d’Itoudis perquè és ben seu.