Finalment, totes les pors han quedat en no res. Leo Messi, l’estrella que va firmar pel Barça comprometent-se signant en un tovalló, es podrà retirar del servei actiu a Barcelona. Fa poc més d’una setmana, l’argentí va firmar la seva renovació i la fotografia tan esperada amb el president Josep M. Bartomeu va ser una realitat. La premsa esperava des de fa temps el moment, entre especulacions i crítiques a la gestió de la junta, i el futbolista jugava sempre sabent que tenia la paella pel mànec en la negociació. Ser el millor avui té aquestes coses, però haver rendit tants anys a un nivell sobrenatural encara et fa ser més amo del teu destí: 523 gols en 602 partits quan va firmar.

Cap president del Barça voldrà passar a la història per haver estat qui deixi marxar l’estendard de l’equip i alhora emblema de la Masia. Perquè en la figura de Leo Messi s’hi reflecteix tot el que és el Barça avui: la globalitat d’una marca que té interessos econòmics arreu del món, la màgia d’un fora de sèrie sobre el terreny de joc que fa de l’equip un candidat permanent a tots els títols –encara que algun any la secretaria tècnica no hagi estat a l’altura reforçant l’equip– i l’essència d’un model formatiu que, malgrat els canvis i les evolucions, sempre serà considerat un dels millors del panorama futbolístic europeu. Una vertadera bassa on anar a pescar. Messi, per tant, és un producte de la glocalització: global i local a la vegada.

Messi es podrà retirar vestit de blaugrana si a cap xeic o magnat de l’Europa de l’Est no li passa pel cap presentar-se amb un taló de 700 milions d’euros al Camp Nou. Semblaria irreal avui, però no m’atreveixo a fer pronòstics quan fa tan sols uns mesos ningú pensava que es poguessin pagar 222 milions d’euros d’una tacada: aquesta indústria viu processos d’inflació tan agosarats des que el futbol s’ha convertit un actiu imprescindible pel soft power de determinats estats que ni xifres com les que sustenten el contracte de l’argentí fan estar tranquil.

Ara bé, Messi ha donat els millors anys de la seva vida al Barça. Això ja no li ho treu ningú. Talment com el fet que, possiblement, no passarà a la història com el millor pels seus compatriotes si no guanya el mundial; i, ara per ara, tot i fer el triplet que la va classificar en l’últim sospir, l’albiceleste no és la favorita per entronitzar-se al palau del tsar. La veneració a Maradona, a l’Argentina, va més enllà de la simple admiració esportiva: haver portat el penó de la nació en èpoques convulses el va catapultar al cel, o més ben dit, al panteó de divinitats clàssiques, on cadascuna era tan capritxosa com un simple mortal.