L’altre dia em vaig emocionar amb la formidable entrevista de Lluís Canut a Alfredo Evangelista. Tots aquells que estimem la boxa recordem el nom d’aquest home nascut a Montevideo el 1954. De molt jove va creuar l’Atlàntic per derrotar José Manuel Urtain, un dels ídols esportius del tardofranquisme. Poc després, va disputar el títol mundial dels pesos pesants contra Muhammad Ali. Malgrat que es trobava en la recta final de la seva carrera, el nord-americà va acabar guanyant pels punts. Després d’aquella notable actuació, Alfredo va conquerir el títol europeu, que va revalidar en diverses ocasions. Fins i tot, va tenir ocasió d’enfrontar-se amb homes de la talla de Larry Holmes i Leon Spinks. Les seves victòries el van convertir en protagonista d’una gran època pugilística. Es va retirar dels quadrilàters amb 61 victòries, però els pitjors cops van arribar fora del ring. Un delicte relacionat amb el tràfic de drogues el va condemnar a cinc anys de presó. Recuperada la llibertat, va haver d’afrontar una trombosi i un càncer. Des de fa anys viu a Saragossa, on entrena joves que somien seguir els seus exitosos passos. Però no es conforma a transmetre’ls nocions tècniques; també vol entregar-los bones lliçons morals. Li agradaria que poguessin aprendre de la seva experiència vital, intensa i curulla d’alegries i tristeses.

No corren bons temps per a la boxa. Hom creu que és un espectacle degradant i indigne basat en la violència entre dues persones. Fins i tot es qüestiona que pugui ser considerat un esport. Però no hi ha dubte que reflecteix molt bé la condició humana. No és estrany que les circumstàncies de la vida ens col·loquin contra les cordes, que el seus jabs i ganxos ens puguin deixar knockout. A propòsit del malaguanyat Urtain —que es va treure la vida el 1992— Canut li pregunta: “Per què els boxadors tenen finals tan tràgics?” Alfredo respon: “Perquè sortim del no-res, però de cop i volta ens convertim en una figura. Aleshores tothom t’abraça, entres en una bombolla, t’adulen, et donen consells. Però quan les coses et van malament, són els primers a enterrar-te.” Probablement, la fama i els diners li van arribar massa aviat per poder assimilar-los. Però el més important és que després de tantes adversitats segueix il·lusionat amb la vida. Certament, aquest hispanouruguaià és un formidable exemple de resiliència. Imbuïts d’una considerable dosi de nostàlgia seguirem vibrant amb el programa Quan s’apaguen els llums (TV3 i Esport3). Evocarem aquelles persones que van escriure pàgines il·lustres de la història de l’esport.