Ja sabem que avui dia els futbolistes, sobretot els que han aconseguit guanyar títols, tenen moltíssim poder i que poden, fins i tot, condicionar polítiques esportives, canviar agendes d’actes oficials i posar en entredit entrenadors i presidents. Amb el pas dels anys, en aquest negoci del futbol, són ells els que han anat guanyant més i més força fins a deixar els clubs en situacions de tanta feblesa que poden vorejar el ridícul. No discutiré que són els futbolistes els grans protagonistes d’aquest espectacle meravellós que és el futbol, però també cal posar uns límits a determinades actituds o pretensions d’alguns d’ells. I no es tracta únicament de quan es posa sobre la taula una possible renovació o millora de contracte. En la majoria de casos, els clubs haurien de fer prevaldre els seus interessos i actuar en funció d’aquests interessos, siguin equivocats o no, perquè després ja hi ha els socis i el consell d’administració per decidir-ho.

En aquest mercat d’hivern, el Barça té decidit actuar tant pel que fa a les entrades com a les sortides. Però potser li tocarà fer-ho en un cas que no tenia previst, almenys en la planificació inicial. Ha transcendit que Javier Mascherano ja ha comunicat al club que té la intenció de marxar i que li agradaria fer-ho ja quan s’obri el mercat d’hivern i no esperar a final de temporada. Els motius, una molt bona oferta de la superlliga xinesa i el fet que no ser titular indiscutible, encara que això ja ho podia intuir, li pot suposar arribar al mundial de Rússia en pitjors condicions de forma. Ernesto Valverde ja va afirmar ahir a la sala de premsa que compta amb ell, i la direcció esportiva, també, així que el Barça no li ha de permetre que faci les maletes perquè no li sobren centrals i, sobretot, perquè el vol a la plantilla. El Barça ha d’actuar amb fermesa, encara que costi dir que no a un futbolista que ha donat mostres sobrades de la seva professionalitat al terreny de joc, on ha ofert un balanç força positiu des que va fitxar el 2010. Mascherano ja va estar a punt de marxar fa uns anys a la Juventus, ja que aleshores temia que si es quedava els seus problemes judicials es podrien agreujar, però finalment va acabar ampliant el seu vincle amb el FC Barcelona fins al 30 de juny del 2019, i cobrant una prima de renovació, un concepte que fa uns anys ni tan sols existia. No tindria sentit que si el Barça considera que el necessita li obri les portes per complir els seus nous desitjos.

No tindria ni cap ni peus que, després que el Barça no s’hagi pogut desfer de jugadors amb qui no comptava, per exemple Arda Turan, perquè es van aferrar als seus contractes, una posició absolutament legítima, ara no pogués apel·lar a la fortalesa d’aquest document legal per negar la sortida a un altre futbolista. En els últims anys, ja s’han donat massa cartes de llibertat o s’han regalat jugadors a preus irrisoris per tal d’acontentar tothom. Si Mascherano, un dels capitans de l’equip, vol marxar aquest hivern ja sap el que ha de fer. Aconseguir que el club que el desitja dipositi els 100 milions d’euros de la seva clàusula de rescissió o demanar que presentin una oferta que sigui prou atractiva perquè el Barça deixi escapar un jugador amb qui, a mitja temporada,compta.