La nostra meravellosa diversitat

Hem superat la lli­gueta amb uns números real­ment bons. Des­ta­ca­ria espe­ci­al­ment el fet que només hem rebut un gol en sis par­tits con­tra rivals amb certa capa­ci­tat gole­ja­dora com la Juven­tus de Torí i l’Spor­ting de Por­tu­gal. Em sem­bla des­ta­ca­ble tenint en compte que en les últi­mes tem­po­ra­des no hem sigut gaire forts a l’hora de man­te­nir la por­te­ria a zero. Això demos­tra un canvi, no només d’acti­tud, sinó també de plan­te­ja­ment fut­bolístic. Sigui com sigui, ara el Barça gua­nya, amb més o menys atrac­tiu, par­tits que en tem­po­ra­des ante­ri­ors hauríem per­dut. Per tant, sota el meu parer, estem al davant d’una acti­tud que ens pot por­tar de nou a la glòria fut­bolística. Sense dubte, encara s’ha de polir una mica i que algu­nes peces, com Dem­belé, puguin apor­tar un punt dife­ren­cial. He fet aquesta intro­ducció perquè em sento molt orgullós del que estan fent juga­dors i equip tècnic en una tem­po­rada en què hem tin­gut bai­xes impor­tants. Sense obli­dar que ens hem tro­bat amb deci­si­ons arbi­trals no gaire encer­ta­des que han estat dolen­tes per als interes­sos del Barça. Ens hem de feli­ci­tar per l’acti­tud del nos­tre equip.

Però, del que real­ment vull par­lar és d’un perill extern que ens pot fer molt de mal; de fet, ja n’ha fet massa. Dimarts, durant el par­tit, pos­si­ble­ment perquè el joc no era tan bonic com alguns desit­ja­rien, vaig pre­sen­ciar com una dis­crepància en una con­versa va aca­bar en una pica­ba­ra­lla entre qua­tre socis. A banda de la tris­tesa que em va pro­vo­car la situ­ació, el que més em va sor­pren­dre és que aques­tes qua­tre per­so­nes no només són socis, sinó que també són fami­li­ars que gau­dei­xen junts del Barça, i des de fa molts anys. Par­la­ven de política i de la inter­pre­tació que cada un tenia sobre el posi­ci­o­na­ment que hau­ria de pren­dre el Barça en relació amb la situ­ació política i les elec­ci­ons del dia 21. Amb inde­pendència del que defen­sa­ven uns o altres, el que més em pre­o­cupa es veure com amics i fami­li­ars s’han divi­dit tant, fins al punt de bara­llar-se i no ser capaços ni d’escol­tar o aten­dre raons. Crec que entre tots hem d’enten­dre que el Barça no es pot posi­ci­o­nar mai política­ment perquè és el club de tots els que l’esti­mem. El Barça ha de ser un espai en què puguem tro­bar diver­ses sen­si­bi­li­tats polítiques, mane­res dife­rents de pen­sar o d’actuar i, sobre­tot, la nos­tra mera­ve­llosa diver­si­tat ha de ser un exem­ple per a tot el món. No podem caure en el fet de tras­lla­dar a l’esport en gene­ral i al Barça en par­ti­cu­lar tota la ira, el menys­preu i l’odi que, per desgràcia, hem vis­cut a causa d’aquest maleït enfron­ta­ment dels últims mesos. El Barça ha de ser un lloc d’unió i un espai on gau­dir de l’esport i de la nos­tra gent. No ens dei­xem arros­se­gar. El Barça ha de ser el repre­sen­tant espor­tiu de tota la diver­si­tat social del Barça i no només dels que pen­sin d’una manera con­creta. Si us plau, entre tots som Barça i tots, amb inde­pendència del color polític o del pen­sa­ment que tin­guem, gau­dim de les victòries i patim amb les der­ro­tes del nos­tre esti­mat Barça.