“Si vostè és dins l’àrea i no sap què fer amb la pilota, marqui gol i després ja discutirem les altres possibles opcions.” La frase s’atribueix a Bill Shankly, el mític entrenador del Liverpool (1959-1974) i tot un savi del futbol. Segurament a Shankly l’hauria complagut tenir a les seves ordres un jugador com Paco Alcácer.

Sent l’amo del València, Alcácer va decidir afrontar el repte de venir al Barça, tot i ser conscient que viuria a l’ombra del trident, un format de tres cracs molt poc generós en la concessió de minuts. Altres davanters de categoria no s’hi van atrevir (l’últim que ha reconegut que es va fer enrere ha estat el jove belga del Nàpols Dries Mertens, en una entrevista a Het Laatste Nieuws). Aquest gest diu molt del caràcter d’Alcácer. Així com també l’actitud mostrada des que va arribar a Barcelona diu molt del seu sentit de la professionalitat. El valencià s’ha mirat d’adaptar a una posició de banda que no s’ajusta a les seves característiques en absolut, i la seva resposta a les burles dels aficionats i de la premsa –tant la d’allà com la d’aquí– ha estat no rendir-se.

Especialista a acabar jugades a un toc (rematada) o a dos (acomodar i disparar), Paco Alcácer és una bèstia d’àrea en el sentit estricte: val pels gols que marca. Mai no serà el 9 titular del Barça, però jugant al seu nivell té condicions per ser el davanter de club (professional acreditat, efectiu i amb experiència) que un equip gran ha de tenir sempre a la plantilla.

El seu gol contra l’Sporting de Portugal és de manual: va a caçar la pilota al primer pal i, d’esquena a porteria, amb un moviment de cap tècnicament impecable dirigeix l’esfèrica cap a l’objectiu fixat. Va ser un gran gol. Igual com el que va marcar al Sevilla, a casa (4/11), en una seqüència de 9 de raça: indica amb el dit a Rakitic on vol la centrada, guanya la disputa al seu marcador i remata impecablement, amb el peu esquerre, per firmar una anotació de les que feien aixecar Bill Shankly de la seva vetusta banqueta d’Anfield Road.

“És el soldat que mai no abandona la trinxera.” No recordo qui va ser qui va dir això per explicar que Javier Mascherano era aquell tipus de jugador que, en partits especialment difícils, dels que et poden arribar a superar emocionalment, tranquil·litza tenir-lo al teu vestidor. En aquesta mateixa línia, circula per la xarxa un fotomuntatge amb la seva foto i la inscripció “Le das una metralleta y te recupera las Malvinas él solo”...

El comportament de Mascherano com a jugador del Barça ha estat excel·lent. I el seu nom ocuparà un lloc important entre els elegits que van formar part del millor equip de la història del futbol. Valverde no ha comptat amb ell i és comprensible que vulgui un canvi d’aires, però la lesió d’Umtiti ho canvia tot. Ara bé, el Barça necessita Mascherano i ell no ens pot fallar. Tu no, Masche! Així de clar.