D’acord, llan­cem la tova­llola. Les evidències no sem­pre gua­nyen, i el tema que ens ocupa sem­bla la trans­lació fut­bolística del que vivim cada dia al país. Victòria de les fake news, del poder que cuina el relat interes­sat per a con­sum de mili­ons i d’aquells que domi­nen les arts del màrque­ting. Una con­fra­ria de por, tots ple­gats. Au, Cris­ti­ano Ronaldo ja suma tan­tes Pilo­tes d’Or com Messi, i sor­tir ara a la pales­tra objec­tant, com a pri­mer exem­ple, allò de l’arbi­tra­ri­e­tat dels pre­mis indi­vi­du­als en esports col·lec­tius sona tro­nat. D’anar amb el lliri a la mà, com acos­tu­mem a fer els cata­lans. Inten­tem apro­par-nos a la màxima objec­ti­vi­tat per argu­men­tar que Messi és el millor fut­bo­lista de tots els temps i que Cris­ti­ano que­darà col·locat als pres­tat­ges de la història entre la legió que forma el segon nivell, sense el geni reco­ne­gut de Mara­dona, Di Stéfano, Cruyff i Pelé. Resulta curi­osa la una­ni­mi­tat, accep­tada com si d’un arti­cle de fe es tractés, a l’hora de nome­nar els cinc astres d’aquest esport, club res­trin­git en perill quan un com­plot gens dis­cret empeny el por­tuguès del Madrid per fer-li lloc. Al 7 blanc li reco­nei­xem l’inne­ga­ble talent men­tre obviem el seu nar­ci­sisme, no fos cas que ens con­di­cionés. Però ni així ens empas­sem aquesta men­tida. Messi és un geni irre­pe­ti­ble que no mereix la com­pa­ració forçada amb ningú, per molts mèrits que pugui exhi­bir. Ningú s’atre­vi­ria a com­pa­rar Matt­hews, Eusébio, Puskas, Kubala, Sin­de­lar, Best i d’altres, en una llista que sor­geix espontània, amb el revo­lu­ci­o­nari que ha subli­mat els paràmetres artístics del fut­bol. I no ho ha fet a pin­ze­lla­des, no. Leo atre­sora un museu per­so­nal d’obra rea­lit­zada gran com el Louvre. Fa una dècada llarga que exhi­beix un cons­tant nivell estra­tosfèric, super­la­tiu en tot allò que expo­saríem fins a emple­nar el diari sense que ningú fos capaç de reba­tre l’argu­men­tari, ric i jus­ti­fi­cat. I, a sobre, es rein­venta com si fos Picasso can­vi­ant d’època.

Veure’l frec a frec amb CR7, però, ens fa caure la boti­farra a terra, ens nega i rebat. Situar-los al mateix graó i nivell sem­bla un sacri­legi con­sen­tit. Diran que els títols del Madrid con­tri­bu­ei­xen a l’empat, dis­cu­ti­ble raó que, en tot cas, ens porta a una rèplica més sag­nant, dura per als culers. Si el club, espe­ci­al­ment en els dar­rers set anys, no ha estat capaç d’apro­fi­tar Messi per eixam­plar l’abisme de distància fins a con­ver­tir en impos­si­ble la com­pa­ració, senyal inequívoc del fracàs en envol­tar i poten­ciar l’artista amb l’objec­tiu que lluís encara més. D’aquí a uns anys, quan s’hagin reti­rat, ens per­se­guirà la idea que el Barça hau­ria pogut gua­nyar molt més amb aquest as a la màniga, incòmodes per la cer­tesa que no vam saber esprémer-lo a fons. Si par­lem de dog­mes irre­fu­ta­bles, no resulta con­sol pen­sar que, mal­grat l’auto­bombo del por­tuguès, no arribi ni a la con­dició de millor fut­bo­lista al ser­vei del Madrid, dis­tinció honorífica que ningú pot arra­bas­sar a Di Stéfano. Con­forta, en canvi, recor­dar que Alfredo mai no els hau­ria lide­rat si no hagués inter­vin­gut la dic­ta­dura, clau de volta també negada per la tot­po­de­rosa pro­pa­ganda. Relat d’història escrit pels ven­ce­dors, prou ho sabem. Ima­gi­neu per un moment què dirien de Leo Messi, on el situ­a­rien, si l’hagues­sin tin­gut a les seves ordres. Si hagués estat així, un Cris­ti­ano des­pu­llat del blanc no pas­sa­ria de ser con­si­de­rat un sim­ple i limi­tat mor­tal.