Capgirar la truita
A Andoni Zubizarreta va fer-li molt mal la frase que va pronunciar el 10 d’agost del 2014 durant la presentació de Thomas Vermaelen com a jugador del FC Barcelona. Aquell “és un jugador de rendiment immediat” el va perseguir durant les temporades en què el central belga va estar gairebé desapercebut per culpa de múltiples lesions, sobretot en un últim any a l’Arsenal completament desastrós. El Barça ja sabia quan el va fitxar que era un futbolista amb diversos antecedents per problemes físics, molts dels quals musculars, però va prioritzar la seva qualitat com a defensa central a pensar que l’infortuni el seguiria acompanyant a Barcelona. I això que ja va arribar lesionat. Però es va equivocar completament. Han estat tres temporades, amb una cessió a la Roma inclosa, horribles, amb molts problemes, sense continuïtat i amb oportunitats només en les primeres eliminatòries de la copa del Rei. Un autèntic calvari per a Vermaelen, que l’ha viscut en silenci.
L’estiu passat el seu nom va aparèixer en totes les travesses per abandonar el club, que necessitat de diners esperava rascar alguns euros i alliberar una fitxa amb l’adeu del defensa belga. Alguna proposta va arribar, però cap va satisfer el Barça ni Ernesto Valverde, que veient que finalment no fitxarien Iñigo Martínez el va preferir al jove Marlon. Perquè el tècnic del Barça no és experimentat i sabia que el gran i únic problema de Vermaelen són les lesions, no pas de qualitat, que en té de sobres. És un defensa amb una molt bona col·locació, té una més que correcta sortida de la pilota, és bo anticipant i també en el joc aeri. Valverde sabia que si les lesions el respectaven era una opció perfecta per ser el quart central de la plantilla al darrere de Piqué, Umtiti i Mascherano. Les lesions del francès i de l’argentí, però, li han obert les portes de la titularitat quan amb prou feines havia tingut oportunitats. Ara ja encadena tres partits consecutius amb el Barça, però no va debutar fins al duel al camp del Múrcia en la copa del Rei. I malgrat aquesta flagrant falta d’activitat, no ha desentonat gens ni mica quan li ha tocat jugar. Més aviat al contrari, ha rendit a un alt nivell.
I no ho tenia gens fàcil, perquè el seu debut en la lliga va ser a Mestalla, el segon classificat i un equip amb una davantera perillosa. Tampoc era senzilla la visita al camp del Vila-real, on Vermaelen va tornar a demostrar que si el físic li respon és un defensa de garanties. Els seus números a l’Estadi de la Ceràmica són per emmarcar: quinze recuperacions, cap pilota perduda, tres pilotes refusades, una falta rebuda i cap de comesa. Impecable. I es va guanyar els elogis de Valverde a la sala de premsa. “Està responent molt bé.” Vermaelen, amb confiança i minuts, ha aconseguit capgirar la truita i tornar a ser un futbolista aprofitable, amb qui es pot comptar amb tranquil·litat. Sense dubtar-ho, jo el faria jugar al costat de Gerard Piqué en el clàssic del dia 23 al Santiago Bernabéu. Perquè, possiblement, estarà en millors condicions que Mascherano i perquè, després dels últims esdeveniments, s’ho mereix més que l’argentí, que, veient la falta de minuts i amb una oferta econòmica molt important, ha demanat marxar en plena temporada.