El cas Mascherano és un nou exemple del difícil equilibri en el món del futbol entre el que interessa als clubs i el que interessa als jugadors. Javier Mascherano vol marxar en aquest mercat d’hivern i el Barça el necessita perquè ha planificat la temporada confiant en la seva participació. Són dos interessos contraposats, amb implicacions econòmiques i esportives col·laterals, que deixen poc espai al romanticisme. Qualsevol es pot posar a la pell d’El Jefecito per entendre el seu desig de marxar ara. Amb 33 anys, el mundial de Rússia de l’estiu que ve és l’últim gran escenari que trepitjarà, i la seva falta de protagonisme al Barça de Valverde el pot privar de ser-hi, d’intentar guanyar el preuat títol i de sumar imatge i valor de mercat. L’oferta del futbol xinès té, doncs, totes les virtuts, perquè és l’oportunitat de treure el màxim profit econòmic dels seus últims anys com a futbolista professional i, alhora, l’oportunitat de tenir el ritme de competició que necessita per convèncer Jorge Sampaoli i afrontar la cita mundialista en les millors condicions. Igual de legítim i comprensible és el punt de vista del Barça. Mascherano és un dels quatre centrals de la plantilla. Per tant, el necessita, és peça important de la planificació de la temporada i ara mateix és imprescindible després que la baixa per lesió d’Umtiti hagi deixat Piqué, Vermaelen i el mateix Mascherano com els únics centrals disponibles per al tècnic. Ja no és només que Mascherano tingui un contracte per complir, sinó que protegir els seus minuts a l’equip aquesta temporada va ser un argument que va condicionar la no contractació d’Íñigo Martínez, que estava gairebé acordada. Es podria parlar d’empat tècnic, però hi ha un contracte firmat i, per tant, el club té la potestat de desfer l’empat. Podria obligar Mascherano a complir-lo i quedar-se, però trencaria el compromís mutu (només hi és qui vol ser-hi) i alimentaria la llegenda d’acomiadar malament els cracs. Podria acceptar el desig de marxar de Mascherano, però exigir el pagament d’una quantitat important, que ajudés a finançar el fitxatge d’un substitut. O, el més probable, podria pactar la sortida més amable possible per a l’interès del jugador, és a dir, amb un preu de traspàs baix i justificar-la amb la necessitat d’alleugerir la nòmina, amb el guany net que suposa que el jugador està amortitzat i que només s’anticipa uns mesos una decisió lògica. Naturalment, això tindrà conseqüències, perquè, o bé es debilitarà l’equip –amb només tres centrals contrastats–, o bé s’haurà d’assumir l’alt cost, d’un altre central de garanties en detriment, un altre cop, de la necessària inversió en talent al mig del camp.