L’equip estava a punt. 400 metres llisos que començaven, amb una bona sortida, al mes d’agost amb la consecució de la Super Globe a Qatar. Triomf contra el Fuchse Berlín, una victòria que l’acreditava com a recordista mundial, amb tres títols. Era el tret de sortida a una temporada plena d’esperança. Des d’aleshores i fins ara, la gambada del Barça d’handbol ha canviat el pas. De la velocitat de creuer hem passat a la necessitat d’un pit stop. Dels 400 metres llisos, a la cursa d’obstacles.

Aquest és el primer motiu per explicar el moment que passa l’equip de Xavi Pascual. El que havia de ser una temporada d’estabilitat i consolidació, s’ha convertit en una cursa d’obstacles que obliga el cos tècnic, pal de paller de la gestió esportiva del club, a reinventar-se per trobar solucions. Un empat en l’Asobal després de més de quatre anys i mig, i el pitjor inici europeu des que el tècnic és a la banqueta obliguen a fer més revolts per arribar al mateix destí, l’elit de l’handbol mundial.

Obstacles que arriben en forma de lesions. Primer, el cas de Waell Jallouz. Un jugador que ha de ser determinant i que encara arrossega els problemes físics de la temporada passada. La seva baixa per si sola no hauria de generar cap trauma. Hi ha jugadors per suplir-lo i el rendiment de Timothey N’Guessan convida a l’optimisme, però resulta que Lasse Andersson, un dels jugadors assenyalats per dur les regnes de la secció en el futur, ha recaigut d’una greu lesió al genoll i estarà tot l’any fora. Raúl Entrerrios i N’Guessan, gairebé sols per encarar la lliga i la Champions. Jure Dolenec, recent arribat amb el cartell de ser un del millors jugadors del món a la seva posició, ajuda en la rotació a la zona central. Però en el mateix mes d’agost a Qatar, es va fer mal al menisc i va haver de ser intervingut. Fins al febrer, res de res. S’anticipa l’arribada d’Aaron Palmarsson, un dels millors jugadors del món. Sortida convulsa d’Hongria que acaba amb mig any sense jugar, i es nota. De moment, ajuda, però encara li falta. L’equip va coix, físicament i anímicament, i el desgast l’ha obligat a canviar el xip. L’atleta estava preparat per a uns 400 llisos, però s’ha trobat amb una cursa d’obstacles amb què no comptava.

I a tot això, les expectatives. Deia l’altre dia Michael Robinson que, a la vida, val la pena fer-se passar per estúpid. Ningú no espera res de tu i qualsevol cosa que fas és benvinguda. Aquells de qui s’espera molt, en canvi, tenen un llistó tan alt que sovint no compleixen amb les expectatives. La temporada passada, el Barça va ser el millor del grup de la mort a Europa. Inesperadament, va passar per sobre del PSG, el Vészprem i el Flensburg. Va tombar el Kiel en els quarts de final i es va plantar en la final four amb el pit inflat. El que havia de ser una temporada de transició es va acabar convertint en un cos a cos amb els millors. Però aquella suficiència no ha aconseguit comprar temps. Per arribar lluny cal anar a poc a poc, i l’error forma part del creixement, del procés evolutiu. I ara, toca això. Equivocar-se i aprendre, mantenint l’ambició. Que és l’únic que podem exigir.