Londres, París i Abu Dhabi...
El Chelsea, tornar a Londres... la Champions ens excita molt, però encara hi ha molta llana per cardar d’aquí al 20 de febrer. Diuen els entesos en la matèria que el procés del cardat és bàsic per obtenir, posteriorment, un fil de qualitat. Doncs bé, abans de visitar Stamford Bridge hem de jugar un clàssic a Chamartín per deixar la penya dels germans Padrós fora de combat en la lliga (dissabte vinent) i després tenim la marató de la copa de Felip VI, que espero que afrontem fent confiança als suplents i als nois del planter (Aleñà i Arnáiz, per favor) a fi d’evitar el desgast dels titulars imprescindibles.
En altres èpoques, l’any passat sense anar més lluny, en què la sensació encara era que si jugàvem amb l’onze titular i en plenitud de forma érem els millors, els diria que el pobre Chelsea ha estat el més desafortunat del sorteig... Però, en les circumstàncies actuals, francament, crec que tant ells com nosaltres ens podem sentir poc afortunats a parts iguals.
El conjunt d’Antonio Conte no és la maquina tan ben greixada de la temporada passada, però segueix sent un bloc rocós i molt difícil de batre, amb múscul, una bona dosi de talent i un futbolista top com és el belga Hazard. A més, com ja va fer el dimarts al camp del Huddersfield (1-3), el tècnic de Lecce dosificarà meticulosament els seus millors homes perquè arribin frescos a la gran cita.
Dita la qual cosa, nosaltres som el Barça i ells, no. Ens espera una eliminatòria apassionant que servirà per mesurar, d’una vegada per totes, el nostre nivell real. Després del Chelsea, sabrem on som. Per cert, serà molt interessant veure què farà Valverde, ara instal·lat en la zona de confort del 4-4-2, quan hagi d’incorporar Dembélé. Tornarà al 4-3-3? Ho veig com una prova del cotó, que es mereix un article sencer...
Millor el PSG que no el City...
Enviar Xabi Alonso a Nyon, com a agent blanc amb la missió de remenar les boles, i que t’acabi traient la del PSG, no era el guió previst. El tècnic basc Unai Emery, que s’hi juga el lloc, va declarar sense embuts: “El Madrid no és el pitjor rival que ens podia tocar.” Tant de bo. El que sí que sembla clar, és que el PSG és, a priori, el pitjor rival que podia tocar-li al Madrid.
A mi el cos em demanava que hagués estat el City de Guardiola, per múltiples raons. Però, analitzant-ho fredament, a aquesta batalla és preferible anar-hi amb el trident Neymar, Mbappé, Cavani i, darrere seu, una esquadra que, quan sigui necessari, no tindrà manies a especular (parlo d’esperar el Madrid al darrere per sortir a la contra), que amb els citizen jugant a pit descobert i portant sempre la iniciativa; un plantejament molt noble però que, contra aquella gent, pot acabar sent un suïcidi. Llevat... que siguis el Barça.
Aquesta tarda, a Abu Dhabi...
Dels mateixos productors de 2016, atraco en Yokohama (una peli infame sobre un àrbitre de Zàmbia que roba una final a uns innocents futbolistes japonesos, que tenien el Madrid contra les cordes), arriba a les nostres pantalles la seqüela: 2017, atraco en Abu Dhabi, sobre un altre àrbitre que pispa una altra final –en aquest cas– a uns il·lusionats gautxos brasilers... Després d’haver fregat el ridícul còsmic contra els aficionats de l’Al Jazeera, pronostico que si avui el Grêmio té alguna opció plausible de victòria, supòsit poc probable ja que, sense Arthur (un bon element), juga a les fosques, ja s’encarregaran prou d’aniquilar-la. A cop de xiulet o a cop de VAR...
