Mercat d’hivern
Sense cap fitxatge luxós encara al sac i desballestat a la supercopa per un Madrid que va donar la sensació de no voler acarnissar-se, el Barça de Valverde, al qual se li va negar la seva única petició, el fitxatge d’Íñigo Martínez, no podia haver començat pitjor la temporada. Però quatre mesos després d’aquell 5-1 global més ignominiós per les sensacions que no pas pel marcador final, l’equip és líder destacadíssim en la lliga, s’ha classificat per als vuitens de la Champions com a primer de grup i, de propina, ha superat la primera eliminatòria de copa amb una doble golejada al Múrcia. Tot això ho ha fet amb uns números indiscutibles: entre les tres competicions, suma 23 partits, dels quals n’ha guanyat 18 i no n’ha perdut cap.
La invencibilitat no ha anat acompanyada d’un joc dels que obliguen a posar-te les ulleres de sol, precisament, però té un mèrit enorme. Perquè s’ha assolit malgrat l’escassetat de reforços de l’estiu per millorar una plantilla que venia de no guanyar res i acabava de perdre Neymar, el segon o tercer futbolista més valuós de l’equip amb la pilota als peus, i el que se suposava que havia de ser l’hereu de Messi. I també per la lesió de llarga durada de Dembelé, l’únic crac fitxat per tractar de tapar el buit de talent generat per la marxa del brasiler. Continua viva la sensació que és l’equip qui compensa les insuficiències de la junta, i una empresa, la que sigui, és axioma universal que no xuta quan és el personal qui evita sempre que les cagades de la direcció desemboquin en desastre.
El mercat d’hivern, que, a falta de futbol delicatessen per assaborir, torna a ser el tema de conversa favorit de la culerada, és un perill perquè abasta tant la fase d’ampul·losos dispendis nadalencs com el període de rebaixes, però és una oportunitat per redreçar el rumb directiu i tractar de reforçar i equilibrar una plantilla insuficient per aspirar a tot i descompensada. Una oportunitat per resoldre assumptes pendents tant pel que fa a incorporacions –la primera, la de Dembelé, que enfila la fase final de la recuperació– com a sortides. La primera, la de Turan, aquella vella glòria atlètica que ja només és rèmora; i la segona, la de Mascherano, que vol marxar per projectar-se de la Xina al mundial. El cas de Mascherano és per reflexionar si al club hi ha algú que en tingui ganes, perquè el no a l’única petició de Valverde, artífex principal juntament amb Messi i Ter Stegen de l’heroica invencibilitat del Barça els últims quatre mesos, va transcendir que era per no fer emprenyar el jefecito. També els casos d’Arda i Paulinho, dues cares de la mateixa moneda, són alliçonadors. Vista la unanimitat amb què es va elogiar el fitxatge del primer i es va qüestionar i fins i tot caricaturitzat el del segon, i vist el rendiment de l’un i de l’altre, Messi me’n guardi de fer consideracions sobre qualsevol dels noms que vagin sortint en la llista de la compra, sigui nadalenca o de rebaixes.