A l’estiu, el Real Madrid semblava un equip invencible. No feia pas gaire temps que venia de guanyar la Champions per segon cop consecutiu en una final on va ser molt superior a la Juventus i el seu joc evolucionava cap a un estil cada cop més atractiu amb el predomini de l’elaboració i l’associació, amb més protagonisme per als migcampistes i jugadors que toquen bé la pilota. Per dir-ho ras i curt, era una opa a l’estil tradicional del Barça. Al club i a l’equip blaugrana, per contra, els dubtes no feien res més que créixer per culpa de la marxa de Neymar, la poca traça de la direcció esportiva a l’hora de tancar les primeres opcions en els fitxatges i amb un vot de censura que acabaria no prosperant pel mig. La sensació és que el Madrid consolidava el seu projecte i el que tot just iniciava el Barça amb Ernesto Valverde començava molt coix.

Per acabar-ho d’adobar, van arribar els dos partits de la final de la supercopa d’Espanya. En el primer, al Camp Nou, el Barça no va fer un partit desastrós però el resultat si que ho va ser: 1 a 3. I la sensació en l’ambient que el Madrid va saber aguantar sense problemes quan el Barça va intentar dominar i que el va matar quan va voler, en dos contracops letals. El que es va viure en la tornada, però, sí que va ser una humiliació en tota regla. El 2 a 0 en el marcador final va ser el de menys. Valverde va voler sacsejar l’equip i va posar en pràctica un 3-5-2 que va fer aigües per tot arreu perquè es va fallar en la sortida de la pilota, en el control del mig del camp i també a l’hora de generar ocasions. D’aquella final, el Madrid va sortir encara més reforçat, mentre que els dubtes en el barcelonisme i en el nou projecte van augmentar de manera abismal. Mentre que a Madrid ja volien repartir pilotes d’or a Isco i Marco Asensio, a Barcelona arrasava el pessimisme. Depressió i dubtes.

El pas del temps i la bona feina d’ Ernesto Valverde amb el seu equip, però, han aconseguit capgirar la situació. Conscient que l’equip havia perdut talent, capacitat d’inventiva i de desequilibri, va prioritzar aconseguir un equip compacte, consistent, solidari i competitiu. I fer que Leo Messi, el referent, se sentís còmode. Els resultats van anar arribant i, malgrat que el joc encara té alts i baixos, es pot dir que l’evolució va pel bon camí. I caldrà veure què passa quan es recuperi Dembélé i la possible arribada d’algun reforç d’hivern que augmenti la qualitat de la plantilla, sobretot en la zona de creació. En el Madrid les coses s’han ressituat i no és l’equip irreductible que s’intuïa a l’estiu. Lesions, baix estat de forma d’alguns futbolistes clau i decisions erràtiques de Zidane l’han convertit en un equip molt més irregular i feble que fa uns mesos. Que hagin guanyat el mundial de clubs, no fa variar aquesta percepció.

Dissabte, en el tercer clàssic de la temporada, el Barça està absolutament preparat per presentar-se al Santiago Bernabéu amb possibilitats de clavar un cop de puny sobre la taula en la lliga. En cas de victòria, Messi i la resta podrien pràcticament descavalcar l’etern rival de la lluita pel títol perquè la distància s’eixamplaria fins als 14 punts, encara que al Madrid li queda un partit pendent contra el Leganés; però ben segur que els madridistes no passarien unes bones festes.