Vinc de votar. Sé què no he votat. Sé qui no voldria veure al Parlament. Després de 33 cites electorals, estic acostumat que en les contesses cap de les propostes em satisfaci al cent per cent (només faltaria, si ni jo mateix em satisfaig del tot), però aquest 21-D era diferent. Hi havia uns quants béns suprems per protegir: l’1-O i el seu resultat i la restitució d’un govern legítim destituït, empresonat i exiliat per la ignomínia neofalangista que l’oligarquia política europea ha beneït. I també s’havia de defensar i fer efectiva la declaració d’independència i el naixement de la república del 27-0. El 21-D no anava d’elegir el 131è president de la Generalitat autonòmica i un govern que exerceixi quatre anys més de gran diputació.

Confio completament en Carles Puigdemont i el vull veure ben aviat per Girona. Sintonitzo des de sempre amb la proposta política i nacional d’ERC i em repugna que una justícia polititzada tingui empresonat Oriol Junqueras. I em mereix molt de respecte i un punt d’admiració la determinació de la CUP. Tenia arguments de sobres per revalidar la confiança en els que ens han portat fins on som, per demanar-los amb el meu vot que persistissin. Però no he pogut. No m’han deixat.

Em va costar molt assumir que, tot i unes circumstàncies més excepcionals que les del 2015, no fossin capaços d’articular una mesura excepcional com una llista unitària que desemboqués en un govern de concentració. Però els electes que han de culminar, alentir, accelerar o redirigir –però mai aturar– el procés són i seran només ells: Puigdemont, ERC i la CUP.

Van cometre l’error de no ajuntar-se, m’obligaven a castigar-ne dos i premiar-ne un, i això em corsecava. Però per on ja no passo és pel disbarat majúscul de no haver arribat a l’acord –i a comunicar-lo– que la primera mesura que prendran serà restituir el govern legítim, independentment de qui fos la llista més votada. Ni que fos per només tres mesos, era i és una qüestió de tanta dignitat com el color groc.

Per tant –digueu-me friqui si voleu–, he agafat una papereta de la CUP, una d’ERC i una de Junts per Catalunya, les he posat cadascuna en un sobre, m’he girat i he demanat que les barregessin, n’he escollit una i m’he desfet de les altres dues sense ni obrir-les. Qualsevol de les tres opcions m’era útil per defensar l’1-O i la república, i combatre la idea de regió d’Espanya, de país ocupat, d’autonomia sempre que siguem bons espanyols, que propugnen més explícitament o menys la resta d’opcions. Objectiu assolit sense la càrrega moral d’haver de castigar qui no s’ho mereixia, tot i els errors comesos. I a partir d’avui, a recuperar la unitat d’acció sense caure en el parany del tacticisme que només ens deixa vençuts com a nació i desorientats com a poble.