El gran Carles Puyol ha estat dels últims a opinar: “El passadís és rendir tribut a un campió i no humiliar un rival. Aquesta és la lectura”... Discrepo absolutament.

Una de les sentències més citades d’Albert Camus diu que no hi ha res més menyspreable que el respecte basat en el temor. En la mateixa línia, considero improcedent ser cavallerós amb qui no s’ho mereix. És a dir, a aquell individu totalment desmereixedor de cap gest de generositat de part nostra, li hem desitjat bones festes i un venturós 2018? Entesos. Perquè si la resposta fos afirmativa, quan ens miréssim al mirall no hi veuríem reflectida la figura del cavaller ben educat sinó, en rigor, la d’un hipòcrita. Aquesta és la idea.

El 2 de març de 1960, en la tornada dels quarts de final de la copa d’Europa, el Barça va golejar el Wolverhampton per 2 a 5 al Molineux (un dels camps anglesos pioners en llum artificial). Al Camp Nou (10/2/60), el campió anglès ja s’havia endut un 4 a 0 incontestable. Nosaltres érem el gran Barça d’Helenio Herrera i ells, el Wolves de Stan Cullis, un dels millors equips de l’Europa dels cinquanta.

L’exhibició va ser tan espectacular que, al final del matx, en un gest de fair play espontani, els jugadors anglesos van improvisar un passadís per acomiadar els nostres amb honors. Admirat, el seu president declarava: “El Barcelona és el millor equip que ha jugat mai en aquesta ciutat” (ABC, 3/3/60), i fins i tot l’àrbitre, el belga Van Nuffel, hi va dir la seva: “La superioritat de l’equip espanyol no admet cap discussió. El resultat ha estat just i el comportament dels jugadors, excel·lent. Així dona gust” (ABC, 3/3/60). De l’escena se’n va parlar molt en aquells temps i es diu que va ser l’origen del costum del passadís als campions que s’estila en el futbol espanyol.

Per honorar la pírrica victòria de la penya dels germans Padrós a Abu Dhabi (amb penal de Sergi Ramos no xiulat inclòs, per no perdre el costum alibabalesc), alguns (com Cristiano) han demanat i argumentat que, avui, el Barça hauria de fer el passadís al Madrid. Interpel·lat sobre el tema, l’actual portaveu mediàtic del club, Guillermo Amor, va posar l’absurda i falsa excusa que nosaltres només fèiem el passadís dels nassos “en les competicions en què participem” (el 2006 el vam fer al Sevilla, campió de la UEFA)...

Tant costa poder dir que el Barça no li ha de fer cap passadís al Madrid, ni ara ni mai, ni sota cap concepte (ni l’espero d’ells), per la simple raó que és el nostre enemic, les gestes del qual, a més i històricament, s’han edificat en circumstàncies gens honorables? Doncs ja està dit. I no hi barregem en aquest afer els conceptes d’educació, d’elegància o de cavallerositat, que no hi tenen res a veure. El passadís és un reconeixement voluntari que només es fa –insisteixo– a qui s’ho mereix. Al Madrid, l’únic passadís que hem de fer-li –si podem– és aquell que l’ha de conduir a l’infern dels 14 punts de distància.