El Barça, una mediocritat monumental

D’estar pen­dents de l’estat físic i emo­ci­o­nal de Joey Dor­sey per poder cele­brar els seus tirs lliu­res com el gol de la victòria en la tro­bada anual d’exa­lum­nes de cinquè d’EGB del 1990, a aplau­dir Sasa Vezenkov quan entra a la pista tot espe­rant amb delit que arribi el final del par­tit per lle­gir els micro­re­lats de Tyrese Rice al Twit­ter –bo i sabent que el “Mai abans m’havien vist suar... no em veu­ran suar ara” publi­cat quan va ser enviat a entre­nar amb el Barça B és imba­ti­ble.

Des dels anys en què al Palau no s’enlai­rava una per­si­ana sense el permís de Xavi Pas­cual fins avui, el Barça de bàsquet ha esde­vin­gut un club amb la mirada afli­gida del gos de cacera que no flaira presa, un club enta­fo­rat amb fana­tisme en el dic­ci­o­nari del tre­ball i la lluita com si tre­ba­llar i llui­tar fos­sin una mena de fina­li­tat vital i no el que han estat sem­pre: mit­jans com tants d’altres per asso­lir uns objec­tius. De mica en mica, excusa a excusa, el Barça ha nor­ma­lit­zat la der­rota fins al punt que els més socis de la comarca han obli­dat ja com era la vida quan per­dre era un fet extra­or­di­nari. És un club en què les pedres sem­blen pans i on el nivell d’exigència ha anat bai­xant d’una manera con­sen­tida i alar­mant fins a accep­tar-se com a lògic i nor­mal que l’objec­tiu de la tem­po­rada sigui clas­si­fi­car-se per al play-off de l’Euro­lliga i llui­tar –què si no?– per jugar les finals de copa i lliga. Una secció aco­mo­dada en aquell punt d’estu­pe­facció en què els que manen espe­ren que els fets canviïn per si sols el rumb dels esde­ve­ni­ments, una secció aga­fada a les parau­les tot con­fi­ant que les parau­les la man­tin­guin dem­peus. Fra­ses bui­des i com­pli­ca­des i ten­dres, evi­dent­ment a dis­creció i que l’únic que fan és cons­ta­tar que el bàsquet blau­grana viu guar­nit amb cada un dels atri­buts d’una medi­o­cri­tat monu­men­tal. Xer­ra­meca sus­pesa en l’espai infi­ni­te­si­mal i ines­bor­ra­ble de Goo­gle, enter­rada per una des­feta i una altra, der­ro­tes que de tant repe­tir-se han fet que els tri­omfs aïllats pas­sin com a grans victòries.

De la men­tida rei­te­rada a la falsa veri­tat, és el tedi diari d’un club sedat per la nor­ma­lit­zació de la der­rota, una mena de dele­gació de l’infern que empeny els anys incapaç de fer front als resul­tats i en què quan es perd con­ti­nua pas­sant entre poc i res.