D’estar pendents de l’estat físic i emocional de Joey Dorsey per poder celebrar els seus tirs lliures com el gol de la victòria en la trobada anual d’exalumnes de cinquè d’EGB del 1990, a aplaudir Sasa Vezenkov quan entra a la pista tot esperant amb delit que arribi el final del partit per llegir els microrelats de Tyrese Rice al Twitter –bo i sabent que el “Mai abans m’havien vist suar... no em veuran suar ara” publicat quan va ser enviat a entrenar amb el Barça B és imbatible.

Des dels anys en què al Palau no s’enlairava una persiana sense el permís de Xavi Pascual fins avui, el Barça de bàsquet ha esdevingut un club amb la mirada afligida del gos de cacera que no flaira presa, un club entaforat amb fanatisme en el diccionari del treball i la lluita com si treballar i lluitar fossin una mena de finalitat vital i no el que han estat sempre: mitjans com tants d’altres per assolir uns objectius. De mica en mica, excusa a excusa, el Barça ha normalitzat la derrota fins al punt que els més socis de la comarca han oblidat ja com era la vida quan perdre era un fet extraordinari. És un club en què les pedres semblen pans i on el nivell d’exigència ha anat baixant d’una manera consentida i alarmant fins a acceptar-se com a lògic i normal que l’objectiu de la temporada sigui classificar-se per al play-off de l’Eurolliga i lluitar –què si no?– per jugar les finals de copa i lliga. Una secció acomodada en aquell punt d’estupefacció en què els que manen esperen que els fets canviïn per si sols el rumb dels esdeveniments, una secció agafada a les paraules tot confiant que les paraules la mantinguin dempeus. Frases buides i complicades i tendres, evidentment a discreció i que l’únic que fan és constatar que el bàsquet blaugrana viu guarnit amb cada un dels atributs d’una mediocritat monumental. Xerrameca suspesa en l’espai infinitesimal i inesborrable de Google, enterrada per una desfeta i una altra, derrotes que de tant repetir-se han fet que els triomfs aïllats passin com a grans victòries.

De la mentida reiterada a la falsa veritat, és el tedi diari d’un club sedat per la normalització de la derrota, una mena de delegació de l’infern que empeny els anys incapaç de fer front als resultats i en què quan es perd continua passant entre poc i res.