Si els esportistes de Corea del Nord acaben participant en els Jocs Olímpics d’hivern que es disputaran a Pyeongchang, a Corea del Sud, el proper mes de febrer serà una bona notícia. Voldrà dir que, enmig de la terrible tensió que hi ha entre Corea del Nord i la majoria de la resta del món, hi haurà un petit forat per a una petita distensió que permetrà a dos esportistes nord-coreans participar en els Jocs Olímpics. Perquè si finalment l’anunci de bona predisposició a participar en els Jocs que va fer el dictador Kim Jong-Un en el seu discurs d’any nou es concreta, tot el que passarà serà això, que dos patinadors artístics, Ryom Tae-ok i Kim Ju-ik, podran competir a Pyeongchang. Sempre que el COI tingui màniga ampla i els permeti competir, ja que el termini per inscriure’s en els Jocs es va acabar al mes d’octubre. El COI, evidentment, convidarà els dos patinadors nord-coreans.

I punt final. Si algú espera que aquesta hipotètica presència nord-coreana en els Jocs d’hivern que es faran només a 70 quilòmetres de la frontera entre els dos estats coreans vagi més enllà, és que porta al damunt una gran dosi d’ingenuïtat. Només cal fer memòria. El 27 de juliol del 1953 es va signar l’armistici –no pas la pau– entre les dues Corees. Olímpicament parlant, Corea del Sud va heretar el comitè olímpic fundat el 1946. Corea del Nord va crear el seu comitè el mateix any 1953, que va ser reconegut el 1957. Durant els anys seixanta del segle XX, el COI va intentar trobar per a les dues Corees una solució a l’alemanya: un equip per a dos estats –els alemanys van competir plegats entre el 1956 i el 1964–, però no se’n va sortir. Corea del Nord es va estrenar en els Jocs l’hivern del 1964, a Innsbruck.

El penúltim intent per acostar, esportivament, les dues Corees el va fer Joan Antoni Samaranch. Tot el que va aconseguir va ser el simbolisme de veure les delegacions dels dos estats desfilant plegades en els Jocs d’estiu del 2000 i el 2004 i als d’hivern del 2006. A l’hora de competir, però, cadascú sota la seva bandera i el seu himne. Malgrat les bones paraules, aquella mena de distensió olímpica no va portar res de bo –cosa més que òbvia vist com està la situació actual.

Quan en els propers dies ens intentin vendre, des del COI o des d’alguna altra instància, que s’obre una via de futur per a la pau mundial gràcies a l’esport, suggereixo molta calma i encara més escepticisme. La diplomàcia internacional ja sabem com funciona i a l’olimpisme ja li va bé tenir, de tant en tant, una oportunitat com la que ara se li obre per intentar mostar que l’esport pot influir en la política i no a l’inrevés, com passa sempre.