El lloc que (no) li correspon
Dels 61 títols de campió d’Europa de bàsquet repartits des que el 1958 va néixer la màxima competició continental, només dos han estat per al Barça, situat així en un discret setè lloc entre els onze clubs amb plaça fixa en l’actual Eurolliga. Però potser la història no té raó, perquè si fos així, encara Varese, Riga o Split serien grans potències del bàsquet europeu com avui ho són clubs russos, grecs o turcs, que no és pel planter que el Fenerbahçe va ser campió l’any passat. Al Barça expliquen que no poden anar al mercat de tu a tu amb els clubs més rics d’Europa, per més que viure sota el paraigua del futbol faci creure sovint que la inversió pot ser il·limitada. Però potser la raó tampoc no són els diners, i l’autèntic potencial d’un club rau en la capacitat de mobilitzar gent i fer del bàsquet el primer esport d’un país. El Zalgiris no té la millor plantilla del món, però de jugar sempre davant 16.000 persones en fa un plus de rendiment; el Maccabi ha conegut temps millors, però els deu mil abonaments del seu pavelló es continuen esgotant cada estiu. Retrats tampoc traslladables al Barça, que encara serà uns quants anys més l’equip amb el pavelló més petit i obsolet de l’Eurolliga.
L’erràtica trajectòria del bàsquet blaugrana aquest curs i l’anterior ha fet recurrent dir que la secció ha de recuperar a Europa “el lloc que li correspon”. Sobtaria que l’hoquei sobre patins muntés una lliga amb dotze clubs europeus i el Barça, amb gairebé tantes copes d’Europa com tota la resta junts, quedés novè. Com sorprendria que, si l’handbol continental també fes el pas cap a una lliga regular, la desena corona no arribés al Palau en dècades. Però en el bàsquet, la frustració pel baix rendiment del Barça ara que la lliga europea ho és de debò, caldria acompanyar-la de la revisió del lloc que realment correspon al bàsquet blaugrana. La força de la marca Barça hi és, però ni la vitrina ni els actius presents avalen que hagi de ser tan alt com alegrement pressuposem.