És inherent a la condició humana. Ho portem ben endins. Les persones som competitives de mena. Ho som en gairebé tots els àmbits de la vida, i en l’esport no cal dir que també i, segurament, una mica més i tot.

I en aquest afany per superar-nos, per ser els primers, per voler guanyar i per destacar per damunt dels altres tendim sovint també a no parar d’establir comparacions de tota mena.

Busquem els millors esportistes d’un partit, de la jornada, de la temporada, de l’any, de la dècada, del segle i, si convé, de tota la història. Ja sabem que les comparacions són odioses i normalment poc equitatives i equilibrades, però no les podem evitar.

Ja sabem que comparar un esportista d’una disciplina individual amb un d’una de col·lectiva no és ben bé el mateix, i que fer-ho entre un porter i un davanter tampoc, o entre un base i un pivot o entre un atleta de velocitat i un de fons.

I no cal dir quan mirem d’establir comparacions, per exemple, entre un futbolista de la dècada dels anys cinquanta, amb un dels setanta i un altre dels anys dos mil. Som conscients que el futbol ha evolucionat molt durant tot aquest temps, que ha canviat en molts aspectes, com tota la resta d’esports, però tot i així no deixem de fer comparacions i de mirar de cercar qui ha estat el millor de tots.

I passaran els anys i seguiran havent-hi debats i tertúlies sobre si el millor de tots els temps ha estat Di Stéfano, Pelé, Cruyff, Maradona o Messi. No ho podem evitar. Com si aquests haguessin jugat plegats, a la mateixa època i el mateix futbol.

I una altra bona mostra de tot plegat és aquesta dèria cada cop més gran que hi ha pels guardons individuals en esports d’equip. Són premis que ja fa anys que existeixen però que en l’actualitat han estat sobredimensionats i que en molts casos han acabat sortint de mare en bona part per culpa d’alguns representants de la nostra professió.

S’entreguen uns reconeixements i ens passem setmanes discutint sobre si s’ha fet justícia, sobre si ha guanyat o no el millor, i al cap de dos dies ja estem fent bullir l’olla i polemitzant sobre qui o quins han de ser els guanyadors de la pròxima edició.

Ens postulem per la candidatura d’un d’aquests esportistes sovint més per simpaties, per afinitat o simplement per escombrar cap a casa en lloc de fixar-nos en els mèrits esportius exhibits durant la temporada o per la seva autèntica vàlua esportiva i professional. Estem encaparrats a buscar sempre qui són els millors, o més ben dit, els nostres millors.