És inhe­rent a la con­dició humana. Ho por­tem ben endins. Les per­so­nes som com­pe­ti­ti­ves de mena. Ho som en gai­rebé tots els àmbits de la vida, i en l’esport no cal dir que també i, segu­ra­ment, una mica més i tot.

I en aquest afany per superar-nos, per ser els pri­mers, per voler gua­nyar i per des­ta­car per damunt dels altres ten­dim sovint també a no parar d’esta­blir com­pa­ra­ci­ons de tota mena.

Bus­quem els millors espor­tis­tes d’un par­tit, de la jor­nada, de la tem­po­rada, de l’any, de la dècada, del segle i, si convé, de tota la història. Ja sabem que les com­pa­ra­ci­ons són odi­o­ses i nor­mal­ment poc equi­ta­ti­ves i equi­li­bra­des, però no les podem evi­tar.

Ja sabem que com­pa­rar un espor­tista d’una dis­ci­plina indi­vi­dual amb un d’una de col·lec­tiva no és ben bé el mateix, i que fer-ho entre un por­ter i un davan­ter tam­poc, o entre un base i un pivot o entre un atleta de velo­ci­tat i un de fons.

I no cal dir quan mirem d’esta­blir com­pa­ra­ci­ons, per exem­ple, entre un fut­bo­lista de la dècada dels anys cin­quanta, amb un dels setanta i un altre dels anys dos mil. Som cons­ci­ents que el fut­bol ha evo­lu­ci­o­nat molt durant tot aquest temps, que ha can­viat en molts aspec­tes, com tota la resta d’esports, però tot i així no dei­xem de fer com­pa­ra­ci­ons i de mirar de cer­car qui ha estat el millor de tots.

I pas­sa­ran els anys i segui­ran havent-hi debats i tertúlies sobre si el millor de tots els temps ha estat Di Stéfano, Pelé, Cruyff, Mara­dona o Messi. No ho podem evi­tar. Com si aquests hagues­sin jugat ple­gats, a la mateixa època i el mateix fut­bol.

I una altra bona mos­tra de tot ple­gat és aquesta dèria cada cop més gran que hi ha pels guar­dons indi­vi­du­als en esports d’equip. Són pre­mis que ja fa anys que exis­tei­xen però que en l’actu­a­li­tat han estat sobre­di­men­si­o­nats i que en molts casos han aca­bat sor­tint de mare en bona part per culpa d’alguns repre­sen­tants de la nos­tra pro­fessió.

S’entre­guen uns reco­nei­xe­ments i ens pas­sem set­ma­nes dis­cu­tint sobre si s’ha fet justícia, sobre si ha gua­nyat o no el millor, i al cap de dos dies ja estem fent bullir l’olla i pole­mit­zant sobre qui o quins han de ser els gua­nya­dors de la pròxima edició.

Ens postu­lem per la can­di­da­tura d’un d’aquests espor­tis­tes sovint més per sim­pa­ties, per afi­ni­tat o sim­ple­ment per escom­brar cap a casa en lloc de fixar-nos en els mèrits espor­tius exhi­bits durant la tem­po­rada o per la seva autèntica vàlua espor­tiva i pro­fes­si­o­nal. Estem enca­par­rats a bus­car sem­pre qui són els millors, o més ben dit, els nos­tres millors.