Competir, competir i competir... Aquest és el Barça d’Ernesto Valverde, un exemple d’honestedat professional que, partit a partit, exhibeix una força de voluntat encomiable. A Vigo tothom s’hi va deixar la pell com si no hi hagués un demà, treballant com és habitual fent, per exemple, més del doble de faltes que el rival. En atac va tenir més problemes, però aquesta qüestió també ja és un fet que es repeteix. I, al final, 1 a 1. Perfecte. Algú en el club haurà d’explicar un dia com hem arribat fins aquí, fins a aquesta situació de conformitat que no genera ni tan sols el debat al voltant de la qualitat del joc de l’equip, o també, fins a aquest estat d’ànim general, de l’afició inclosa, que dona per bo el que està veient perquè els resultats són espectaculars i perquè no té cap altre remei. A Valverde li han donat aquesta plantilla i la seva obligació és fer-la rendir com pugui.

A Vigo, Valverde va oferir una nova exhibició de sentit comú (i valentia) no alineant Messi, Suárez ni Mascherano, acabats d’arribar de passar les festes de Nadal als seus països d’origen. I, és clar, sense el 10 la humanització de l’equip és preocupant. Si, a més, tampoc s’alinea el davanter uruguaià o Iniesta –ni desplaçats a Balaídos–, o Ter Stegen, Alba, Sergi Roberto o Rakitic –tots, d’entrada, a la banqueta–, la conclusió a què els aficionats barcelonistes arriben és que l’empat final és més que bo. “Ja ho arreglarà Messi a la tornada!” La realitat: cap diferència entre el Celta i el Barça. Treball defensiu blaugrana admirable a la primera part i control del joc amb més pilota, a la segona. En definitiva, una part per a cadascú i igualtat en la possessió, en les ocasions i en la qualitat dels seus futbolistes. I, com a conseqüència, normalització d’un fet extraordinari: sobre el titular periodístic de Barça experimental, o de circumstàncies, comprensió i certa autocomplaença al voltant de la segona unitat del Barcelona, que, amb tots els respectes del món, no pot ser mai igual que la primera del Celta. O la de tants equips de mitja taula de la classificació. En el futbol modern és molt difícil guanyar els tres títols amb la participació, només, de dotze-tretze futbolistes.

El Txingurri ho te claríssim. La lliga de campions és la cirereta del pastís i la copa, si dirigeixes el Barça, una petita recompensa al final de la temporada regular. El títol que ell vol, el que desitja assegurar, és el de lliga. I ahir ho va deixar clar: ni cas a aquells que donen el campionat per guanyat després de veure els 9 punts d’avantatge respecte de l’Atlético i els 14 sobre el Real Madrid. Les rotacions en la copa, i els titulars, en la lliga. Ni que el rival de diumenge sigui el Llevant. Risc zero. En aquesta línia, tampoc és d’estranyar la pressió dels pesos pesants del vestidor del Camp Nou sobre la dirigència del club. Coutinho, sí o sí. A can Barça el talent sempre ha lluït més que el treball, i és evident que, a base de fiabilitat defensiva, els resultats estan suportant el canvi de tarannà en el model futbolístic de l’entitat. I sobre aquesta proposta, una vegada més, res a dir. El pla de Valverde té a veure amb els jugadors que ha rebut del club i, com ja s’ha deixat clar, més enllà de l’estètica, el rendiment està sent de nota. Així que, a seguir treballant. A competir, competir i competir.

PD: Cap paraula sobre el retorn de Dembélé? Una, i un comentari. Paciència. Que els diners que va costar al club portar-lo a Barcelona no confonguin ningú.