Amb la lliga no s’hi juga

Com­pe­tir, com­pe­tir i com­pe­tir... Aquest és el Barça d’Ernesto Val­verde, un exem­ple d’hones­te­dat pro­fes­si­o­nal que, par­tit a par­tit, exhi­beix una força de volun­tat enco­mi­a­ble. A Vigo tot­hom s’hi va dei­xar la pell com si no hi hagués un demà, tre­ba­llant com és habi­tual fent, per exem­ple, més del doble de fal­tes que el rival. En atac va tenir més pro­ble­mes, però aquesta qüestió també ja és un fet que es repe­teix. I, al final, 1 a 1. Per­fecte. Algú en el club haurà d’expli­car un dia com hem arri­bat fins aquí, fins a aquesta situ­ació de con­for­mi­tat que no genera ni tan sols el debat al vol­tant de la qua­li­tat del joc de l’equip, o també, fins a aquest estat d’ànim gene­ral, de l’afició inclosa, que dona per bo el que està veient perquè els resul­tats són espec­ta­cu­lars i perquè no té cap altre remei. A Val­verde li han donat aquesta plan­ti­lla i la seva obli­gació és fer-la ren­dir com pugui.

A Vigo, Val­verde va ofe­rir una nova exhi­bició de sen­tit comú (i valen­tia) no ali­ne­ant Messi, Suárez ni Masc­he­rano, aca­bats d’arri­bar de pas­sar les fes­tes de Nadal als seus països d’ori­gen. I, és clar, sense el 10 la huma­nit­zació de l’equip és pre­o­cu­pant. Si, a més, tam­poc s’ali­nea el davan­ter uru­guaià o Ini­esta –ni des­plaçats a Balaídos–, o Ter Ste­gen, Alba, Sergi Roberto o Raki­tic –tots, d’entrada, a la ban­queta–, la con­clusió a què els afi­ci­o­nats bar­ce­lo­nis­tes arri­ben és que l’empat final és més que bo. “Ja ho arre­glarà Messi a la tor­nada!” La rea­li­tat: cap diferència entre el Celta i el Barça. Tre­ball defen­siu blau­grana admi­ra­ble a la pri­mera part i con­trol del joc amb més pilota, a la segona. En defi­ni­tiva, una part per a cadascú i igual­tat en la pos­sessió, en les oca­si­ons i en la qua­li­tat dels seus fut­bo­lis­tes. I, com a con­seqüència, nor­ma­lit­zació d’un fet extra­or­di­nari: sobre el titu­lar periodístic de Barça expe­ri­men­tal, o de cir­cumstàncies, com­prensió i certa auto­com­plaença al vol­tant de la segona uni­tat del Bar­ce­lona, que, amb tots els res­pec­tes del món, no pot ser mai igual que la pri­mera del Celta. O la de tants equips de mitja taula de la clas­si­fi­cació. En el fut­bol modern és molt difícil gua­nyar els tres títols amb la par­ti­ci­pació, només, de dotze-tretze fut­bo­lis­tes.

El Txin­gurri ho te claríssim. La lliga de cam­pi­ons és la cire­reta del pastís i la copa, si diri­gei­xes el Barça, una petita recom­pensa al final de la tem­po­rada regu­lar. El títol que ell vol, el que desitja asse­gu­rar, és el de lliga. I ahir ho va dei­xar clar: ni cas a aquells que donen el cam­pi­o­nat per gua­nyat després de veure els 9 punts d’avan­tatge res­pecte de l’Atlético i els 14 sobre el Real Madrid. Les rota­ci­ons en la copa, i els titu­lars, en la lliga. Ni que el rival de diu­menge sigui el Lle­vant. Risc zero. En aquesta línia, tam­poc és d’estra­nyar la pressió dels pesos pesants del ves­ti­dor del Camp Nou sobre la dirigència del club. Cou­tinho, sí o sí. A can Barça el talent sem­pre ha lluït més que el tre­ball, i és evi­dent que, a base de fia­bi­li­tat defen­siva, els resul­tats estan supor­tant el canvi de tarannà en el model fut­bolístic de l’enti­tat. I sobre aquesta pro­posta, una vegada més, res a dir. El pla de Val­verde té a veure amb els juga­dors que ha rebut del club i, com ja s’ha dei­xat clar, més enllà de l’estètica, el ren­di­ment està sent de nota. Així que, a seguir tre­ba­llant. A com­pe­tir, com­pe­tir i com­pe­tir.

PD: Cap paraula sobre el retorn de Dembélé? Una, i un comen­tari. Paciència. Que els diners que va cos­tar al club por­tar-lo a Bar­ce­lona no con­fon­guin ningú.