La copa i Dembélé
Valverde ens recordava, abans d’anar a Vigo, que “tenim una plantilla àmplia” i Messi, Suárez i Iniesta es quedaven a casa. Bravo! A Balaídos, on vam obtenir un bon resultat, amb Arnaiz, Semedo i Vermaelen com a destacats, el tècnic extremeny va fer una alineació que demostra que té les coses clares. Bravo! (Per cert, els de Can Padrós van necessitar que l’àrbitre Estrada Fernández fos el seu millor home per superar el Numància. Lamentable!) Qualsevol jugador del primer equip ha d’estar a l’altura quan se’l necessita. I, si no, a reveure! Som el Barça i volem guanyar-ho tot, d’acord, però precisament perquè som qui som el nostre fons d’armari ens ha de permetre afrontar la copa de Felip VI donant el protagonisme als poc habituals i amb nois del planter. I a confiar-hi, tot i les carències d’alguns (Vidal, Denis...). La copa no ha de comprometre els reptes superiors de la lliga i, sobretot, de la Champions. Ras i curt.
La temporada passada, Luis Enrique ja va cometre l’error monumental (al meu modest parer) de desgastar els titulars indispensables en les eliminatòries de copa, i l’equip va arribar rebentat físicament i mentalment als moments clau. Resultat? Plom en lloc de glòria. Es podria objectar que, en la situació actual, és factible fer les rotacions en una lliga que dominem amb autoritat. Greu error! Precisament, el coixí de punts que ens hem guanyat a pols ens anirà d’allò més bé quan hàgim de disputar (així ho espero) els quarts i les semifinals de la Champions. Aleshores sí que tocarà fer rotacions en la lliga. Ara no.
Dembélé i l’equilibri tàctic
Certament, estem molt entretinguts teoritzant sobre com resoldrà Valverde la inclusió d’Ousmane Dembélé a l’equip sense perdre l’equilibri tàctic. Així, en principi, l’opció natural seria retornar al 4-3-3 pur. Però alerta, perquè el nostre millor mig del camp de tres és el format per Busquets, Rakitic i Iniesta; tres migcampistes totals, capaços de ser creatius com l’artista amb la pilota als peus i agressius com la fera quan han de recuperar-la, com ja van demostrar en els tres anys passats treballant al servei del trident. Precisament per això ja no estan físicament (sobretot Iniesta) per aguantar un esforç tan bestialment exigent. I tampoc tenim un corrector com Abidal, ni un sapador de combat com Pedro, com en els temps de Guardiola. També es pot pensar en una variant del 4-3-3 amb Messi més endarrerit, però té el hàndicap que amb un Leo alliberat de les tasques de recuperació –com és lògic– la medul·lar quedaria foradada.
D’altra banda, l’opció més conservadora és formar amb un 4-4-2 elàstic, amb Dembélé a la banda i amb obligacions defensives d’ajuda al mig del camp. Aquesta és la més possible, tot i que implica prescindir d’un dels quatre migcampistes actuals, que tan bon resultat estan donant. També hem de preveure l’opció múltiple, és a dir, que en un mateix partit es puguin combinar dibuixos distints. O, per exemple, que sortim amb el 4-4-2 sense Dembélé, o sense Paulinho o sense... i guardar-se’ls com a revulsius poderosos.
Fins i tot es podria explorar una altra opció més atrevida, com és la del 3-4-3, o amb la variant del 3-4-1-2 amb Messi entre línies. Amb aquest dibuix es conserva el mig del camp sòlid, amb tres defenses al darrere marcant la rereguarda (Piqué, Umtiti, més un altre de ràpid que també corregís)...
En fi, tant de bo tots els problemes fossin aquest. Perquè la incorporació del talentós davanter francès és el millor reforç per aspirar a guanyar la Champions. Ens endurirà el punch i ens farà més poderosos.
