No ve d’un milió
Ningú no vol dir si aquest cop han estat 100, 110, 120, 130 o 160... milions d’euros. No ve d’un. Sembla que no hi ha límits si cal fer un fitxatge com el de Coutinho. El seu club no el volia vendre. A cap preu. Ha acabat venent. A un preu elevat. Molt elevat. El Barça el volia. Ja el té. Sempre es diu que cal recórrer a fórmules imaginatives per aplicar els variables que calguin i que poden encarir o no el fitxatge i arrodonir el preu final. Mana el club venedor. És qui posa el preu. Hi ha debats oberts, d’ara i d’abans, per si són molts diners o massa diners els que es destinen a fer fitxatges en el món del futbol. O per fer-ne només un. No ve d’ara. Ve de lluny. Se sap que el Barça té diners a la caixa o que n’hi hauria de tenir pel traspàs de Neymar de fa quatre dies. Això els va permetre comprar Dembélé i quatre més. I ara Coutinho. Sabent això, tothom es veu amb cor de demanar la lluna per un jugador de futbol, i el Barça, d’aventurar-se a pagar aquestes quantitats rondinant una mica, però, finalment, pagant. Ho ha fet amb Dembéleé i ara ho ha fet amb Coutinho. Preus astronòmics difícils de rendibilitzar. Ningú no ho atura, però cal urgentment equilibrar econòmicament el cost de la plantilla. I tenir resultats esportius per inflar el pit. Els compromisos s’han de pagar tard o d’hora. Últimament, les sortides de jugadors del Barça han estat econòmicament generoses, sense fer-ne ni cinc de calaix i agraint, això sí, els serveis prestats. Res més. És necessari obrir la porta i vendre. El club ho necessita. Els jugadors del Barça viuen confortablement malgrat no jugar i és complicat trobar les mateixes condicions fora del club blaugrana. S’ha de vendre. És urgent. I potser per necessitat i per obligació s’haurà de mirar algun dia cap al futbol de formació un cop la caixa estigui buida per les grans despeses fetes i per poder complir els compromisos signats. Sempre ha estat la millor inversió.
Ningú no posa límits a un mercat que no es deixa controlar. En perjudici de tots i en benefici de tots, els diners canvien de mans. De poques mans. I amb xifres capricioses que difícilment es poden justificar. Si els socis ja fa temps que no aporten el gruix dels ingressos als clubs de futbol, ben aviat, les samarretes i els drets televisius, si continuen a aquest ritme, no tindran prou capacitat per ser els grans valedors econòmics dels clubs de futbol. Ara que hi ha rebaixes, el futbol no en vol ni sentir a parlar. El Barça tampoc. Ha de vendre i no ho pot fer a qualsevol preu. S’ha de refer. A preus de mercat. Quin mercat!