Coutinho, el dosificador
Recital. Independentment que la defensa rival va ser de mantega, la sensació que queda de la golejada al Celta és que el Barça ha assolit l’estat de gràcia que, quan el tens, penses: ara es tracta de saber calcular esforços i desgast (en aquest sentit, el derbi de copa és un test ideal per als nostres suplents) per poder afrontar els partits –a vida o mort– de la Champions amb aquesta mateixa frescor, física i mental. Primera idea: així és com hem d’arribar a l’eliminatòria amb el Chelsea FC (que no és el Celta, ni Conte se’ns plantarà com ho va fer Unzué). I la segona: aquest Celta tan poc fiable (15è en la lliga) és el mateix que, quatre dies abans, va tenir contra les cordes la Trote Cochinero Band de Zinedine. Així estem nosaltres i així estan ells, avui... Dita la qual cosa, entrem en matèria.
Coutinho (25 anys) ens il·lusiona perquè és molt bo. Parlem d’un futbolista de reaccions ràpides, amb un control orientat excel·lent, una visió de la passada privilegiada, una tècnica de xut molt depurada i un driblatge –en cursa i en estàtic– de recursos variats. I té gol! És un jugador de nivell Barça i, sobretot, està capacitat per llegir correctament la partitura futbolística de Messi, sense desafinar. Té 25 anys i l’experiència al Liverpool li ha acabat de forjar una personalitat que s’intueix forta (atribut indispensable per rendir en funció de les expectatives generades en un club tan exigent com és el nostre). En aquesta mateixa línia, les seves maneres i comportaments no són les del típic brasiler frívol que deixa el seu club penjat per agafar un vol cap al Brasil per assistir a l’aniversari de la seva germana...
Això sí, d’una aparença física un pèl fràgil, hàndicap que procura compensar amb instint d’anticipació per eludir el contacte i amb un bon posicionament del cos per protegir-se, amb o sense pilota, el (ja) nostre Philippe s’haurà d’espavilar per poder complir amb les tasques de pressió i recuperació que s’exigeixen a un migcampista del Barça. I és en aquest punt que convindria que no ens confonguéssim: enguany, Coutinho no és el futbolista que necessitem al davant perquè l’equip faci el salt qualitatiu, m’atreveixo a dir que, imprescindible per aspirar a guanyar la Champions (no pot jugar-la). No senyor! L’home és Dembélé.
Dosificar Iniesta
On ha de ser útil Coutinho en el segon tram decisiu i apassionant de la temporada que ens espera és, bàsicament, en la dosificació d’Iniesta. I, per extensió, de qui sigui del mig del camp i davantera (Messi inclòs) que necessiti descans. Amb la polivalència com una de les seves credencials més lloades, Coutinho ha de ser el comodí perfecte.
Dit d’una altra manera: no voldria ni sentir a parlar d’un Coutinho jugant de davanter si això suposa deixar fora Dembélé. Poca broma! Si algun jugador de la plantilla necessita minuts i continuïtat per aprendre a què i com juguem, per agafar el ritme competitiu, per recuperar la confiança física i mental i per adaptar-se als companys, aquest és el jove Ousmane.
Coutinho ha de tenir tot el protagonisme en la lliga i en la copa (si es recupera a temps de la lesió que arrossega d’Anglaterra), amb l’objectiu prioritari –insisteixo– d’oxigenar Iniesta, el geni manxec a qui Valverde sabrà fer entendre que el necessitem pletòric en les grans batalles europees. Gestionar bé aquesta situació serà clau. L’aportació de Dembélé i els 75 minuts excelsos que (per partit) ens ha de donar Iniesta (33 anys), són factors més que necessaris per poder arribar a Kíev.
