Els últims dies han estat mar­cats per la marxa avor­tada de Qui­que Sánchez Flo­res a l’Stoke. La sen­sació que queda, més enllà de la situ­ació pun­tual del tècnic madri­leny, és que el fut­bol pro­fes­si­o­nal ja no està fet per als romàntics. Els més nostàlgics han de ple­gar perquè aquest esport ha per­dut gran part de les seves vir­tuts per con­ver­tir-se en un gran negoci que mou mili­ons a cabas­sos. Tenia dret Sánchez Flo­res de flir­te­jar amb un altre equip des de dime­cres pas­sat i por­tar direc­ta­ment les nego­ci­a­ci­ons amb el club anglès? Doncs ètica­ment i per res­pecte a l’enti­tat que el paga no era la millor opció. Ho podia fer, com l’Espa­nyol el pot fer fora si els resul­tats no són prou bons. Qui­que és un pro­fes­si­o­nal de les ban­que­tes, però el que més em molesta és com ha ges­ti­o­nat aquesta qüestió. El 4 de gener, en la prèvia del par­tit d’anada con­tra el Lle­vant, el tècnic asse­gu­rava en la pri­mera roda de premsa de l’any que estava com­promès amb el pro­jecte, és a dir, amb l’Espa­nyol. Només vuit dies després, al Ciu­tat de València un cop eli­mi­nat el Lle­vant, el seu com­promís es tras­lla­dava a la seva pro­fessió, la d’entre­na­dor. Les dues afir­ma­ci­ons són cor­rec­tes, però en la pri­mera dei­xava anar que se sen­tia partícip d’un col·lec­tiu del qual és el cap visi­ble, i en l’altra va tenir un posat més egocèntric. La semàntica de les parau­les no enga­nya, com el seu silenci en aquell moment, en no voler reconèixer que estava nego­ci­ant per mar­xar de l’Espa­nyol. Aquesta posició inten­ci­o­nada del tècnic era una mesura pro­filàctica per guar­dar-se un as a la màniga en cas que no marxés del club blanc-i-blau, com així ha estat. I el fet que hagi nego­ciat dol, perquè Qui­que Sánchez Flo­res és el cap visi­ble d’aquest nou Espa­nyol de Chen amb poder ple­ni­po­ten­ci­ari en els fit­xat­ges. Pot­ser massa jerar­quia per a un tècnic que en els últims dies no ha estat a l’altura de la ins­ti­tució. No dubto que, com a bon pro­fes­si­o­nal, seguirà fent la seva feina de manera pun­tual, perquè el pri­mer interes­sat a no per­dre bri­llan­tor en l’apa­ra­dor del mer­cat és ell, per quan marxi el 30 de juny.