Punt final a cinc mesos imma­cu­lats. Dime­cres, l’Espa­nyol va tan­car una espec­ta­cu­lar ratxa blau­grana de 29 par­tits sense per­dre, amb 24 victòries i 5 empats. La der­rota a Cor­nellà-el Prat can­via alguna cosa? Les vibra­ci­ons vers l’equip són dife­rents a dia d’avui? I res­pecte Ernesto Val­verde?

L’1-0 del derbi demos­tra, un dia més, que els que van for­mar la plan­ti­lla blau­grana no han fet bé la seva feina. És veri­tat que els bar­ce­lo­nis­tes amants dels resul­tats i de les estadísti­ques esta­rien molt con­tents si Leo Messi no hagués fallat el penal. De ben segur, a hores d’ara, esta­rien defen­sant el dis­curs d’un Barça, un par­tit més, invicte. I seria cert, perquè els números així ho expli­ca­rien. Ara bé, els números no saben res de sen­sa­ci­ons. Val­verde, sí. I gua­nyant o per­dent, l’estruc­tura de l’equip no és la que a ell li agra­da­ria tenir...

D’entrada, el Txin­gurri vol plan­ti­lles cur­tes perquè creu en el plan­ter. La gestió d’un grup de 24 fut­bo­lis­tes és molt difícil perquè és impos­si­ble donar opor­tu­ni­tats a tanta gent. Encara que tot­hom s’hi deixi la pell cada dia! No és pos­si­ble ser just. I com el ves­ti­dor del Bar­ce­lona no és una ONG, l’entre­na­dor ha de pren­dre deci­si­ons impla­ca­bles. Amb plan­ti­lles més cur­tes, les incidències es cobrei­xen amb el filial. Això per­met opor­tu­ni­tats per a tot­hom i que les apos­tes del club s’entre­nin cada dia amb el pri­mer equip i juguin, quan cal­gui, al cos­tat dels cracs (i, per tant, pro­gres­sin i madu­rin abans). Aquest esce­nari, avui, és impos­si­ble per a Ernesto Val­verde. I demà? Veu­rem què passa amb Rafinha, Deu­lo­feu, Aleix Vidal i algun altre, al marge dels adeus ja con­fir­mats de Masc­he­rano i Arda.

Mal­grat tot, el seu to res­pectuós i asse­nyat li ha donat cre­di­bi­li­tat entre els fut­bo­lis­tes també perquè, en l’aspecte tàctic, se n’ha sor­tit per­fec­ta­ment. Ha sumat. El trànsit del 4-3-3 al 4-4-2 ha estat natu­ral, sense estridències, basat en les bufe­ta­des del Real Madrid en la super­copa d’Espa­nya que el van convèncer que el Barça que tenia no era el que espe­rava tro­bar-se. I que calia un gir per pro­te­gir-se. I els fut­bo­lis­tes el van seguir. I van creure en ell. I avui dia, tot­hom està con­tent.

Val­verde s’ha gua­nyat la cre­di­bi­li­tat a còpia de fer feina en silenci, sense inflar el pit ni bus­car excu­ses. Sense el pro­ta­go­nisme que recla­men els habi­tu­als egos del fut­bol. Veient la neces­si­tat de man­te­nir l’exigència per aca­bar la tem­po­rada com cal, en la doble feina de ges­ti­o­nar les per­so­nes i, també, els tre­ba­lla­dors, el tècnic compta amb el més impor­tant: la com­pli­ci­tat de Messi i de tot el ves­ti­dor. En les victòries i en la der­rota. Perquè si una cosa és clara és que tot­hom sap quina és la rea­li­tat del ves­ti­dor: en temps de misèria, Val­verde i l’equip han estat per sobre de les pre­vi­si­ons. Què pas­sarà ara en temps d’abundància (amb Cou­tinho)? Els juga­dors con­fien en el seu tècnic. I tu?