Seria interessant poder llegir la conferència d’Eulàlia Vintró d’aquest dimecres al CaixaForum sobre l’origen del concepte grec agon “com a element definidor de la mentalitat grega al llarg de la seva història”; i no solament per comprovar la filigrana discursiva de la catedràtica jubilada de filologia grega de la Universitat de Barcelona per fer coherent la idea grega de competició entre iguals amb la negació pública de la independència que ella mateixa, excomunista radical, va fer conèixer aquest estiu per deslegitimar el referèndum republicà dels seus conciutadans de l’1 d’octubre, sinó per constatar com als fonaments del sistema social que propaga la institució bancària renegada a València per la mateixa causa que la conferenciant a qui paga hi ha una idea ben diferent de les societats igualitàries.

Competir, inculcar la idea de competir, es troba tant als antípodes de l’economia col·laborativa com de la intel·ligència col·lectiva definidores del segle dels que ens toca aixecar-lo ara. Temps enrere, i per això és una idea retrògrada, quan l’emprenedoria econòmica es relacionava inexorablement amb la millora de l’estat del benestar mitjançant l’ansietat de competir, l’educació general o la formació de les persones va tenir com a model i exemple una salvatge llei de la selva amb la cara moderna de la competitivitat esportiva. Superar-se un mateix era venut com saltar més, anar més lluny o ser més fort que el contrari, encara que aquest fos el mateix subjecte condemnat irremeiablement al suïcidi de l’esquizofrènia. L’atleta, cadascun de nosaltres, doncs, havia de deixar el semblant a l’esquena per formar la societat hedonista dels qui els fa nosa el cotxe del davant i s’hi amorren fins a fer-lo fora de la cursa.

L’exposició Agon! La competició a l’antiga Grècia, que serà al temple cultural de La Caixa fins al 18 de febrer, és un al·legat interessant de veure per comprovar, si més no, com el verí de competir ha esdevingut la fe que ens mata.