El doc­tor Val­verde con­ti­nua expe­ri­men­tant men­tre arri­bem a la fase deci­siva per com­pro­var si acon­se­guirà tro­bar la fórmula desit­jada. De moment, la ratxa d’imba­ti­bi­li­tat ja és història, un avís cor­re­gi­ble si els supe­ri­ors ente­nen què porta entre les mans el seu cap de labo­ra­tori i deci­dei­xen remar al seu favor. Gràcies al mer­cat d’hivern que­den pocs dies per ofe­rir-li el cop de mà que pre­cisa. Es tracta d’aju­dar-lo obrint la porta de sor­tida a tots aquells coni­llets d’Índies que poc han con­tribuït al progrés de pro­ves i obser­va­ci­ons. Alguns han de mar­xar per no fer nosa, per cedir espai als aspi­rants que pugen de sota, pro­me­ses de què Val­verde ja vol­dria dis­po­sar, però no gosa fer-ho per sim­ple qüestió de jerar­quia. Des que el van con­trac­tar han sobrat difi­cul­tats i paranys, mal­grat que ningú recordi ja que la pre­sen­tació en públic de la super­copa sem­blava l’anunci de l’apo­ca­lipsi. Ara, per allò que el fut­bol és volu­ble i volàtil, resulta que és el rival el que té una crisi que pot arri­bar a nivells de catàstrofe nuclear si el PSG ende­vina la tecla. Situ­ació que no hau­ria d’impor­tar gaire, però, siguem pràctics, con­tri­bu­eix a tran­quil·lit­zar l’ambi­ent intern de recerca. Dis­po­sava el doc­tor d’un equip de col·labo­ra­dors ben jus­tet, amb prou fei­nes arri­bava a onze. El pur prag­ma­tisme ha pro­vo­cat, fins i tot, que s’hagi alte­rat una regla bàsica de l’empresa, allò de jugar amb un 4-3-3 ina­mo­vi­ble, mana­ment alte­rat per volun­tat de Messi en la seva evo­lució de madu­resa i per la pro­jecció d’ali­near quan toqui par­tit fort aquells ele­ments que, sim­ple­ment, res­po­nen al camp. I d’aquests, per desgràcia, no en sobren. Aviat arri­barà Cou­tinho, a qui s’exi­girà ren­di­ment imme­diat, i caldrà ser paci­ents amb Dembélé, quasi un reforç de futur. De moment, al jove francès se li acu­mu­len els deu­res per­so­nals. Ha d’estu­diar el lli­bre d’estil d’empresa, empel­tar-se del talent al seu vol­tant i madu­rar ràpid per conèixer millor el seu cos, ara gar­ra­ti­bat per l’exigència ambi­en­tal i la llosa del cost de traspàs. El doc­tor s’ha fet un fart de pro­var alter­na­ti­ves. Part dels assa­jos han fun­ci­o­nat, i pen­sem en Ver­ma­e­len com a exem­ple pal­mari, men­tre que la resta no ha donat fruit, amb els noms con­crets que a qual­se­vol segui­dor li vol­ten pel cap.

Per tant, que l’àrea tècnica faci espai més enllà d’enviar a Tur­quia en ter­mes irri­so­ris aque­lla nosa ano­me­nada Turan. Les ope­ra­ci­ons de sor­tida, ara per ara, no sem­blen gaire reei­xi­des a interes­sos de club. Ces­si­ons apres­sa­des sense ingres­sos. Sense alçar la veu, Val­verde ja ha comen­tat en un gra­pat d’oca­si­ons que li sobren peces. I és aquí on entren en joc els supe­ri­ors, perquè el futur de l’exer­cici es deci­deix ara. Bé està que reno­vin Piqué i Sergi Roberto a hores d’una der­rota, cor­tina de fum sem­pre efec­tiva, però hau­rien d’espa­vi­lar per des­bros­sar el camí, que el doc­tor sàpiga aviat de qui dis­posa de veri­tat si vol fer càlculs i rota­ci­ons. El temps dels expe­ri­ments s’acaba, mal­grat que la direc­tiva vis­qui en una còmoda rea­li­tat paral·lela, allà on ningú s’escama per les nove­tats sobre el cost de Ney­mar, ningú pre­gunta a sant de què volen tor­nar a can­viar els esta­tuts redac­tats fa qua­tre dies i altres punts que sem­blen no impor­tar en espera que Val­verde trobi la fórmula defi­ni­tiva. De moment, prou ha fet. Ja no depèn només d’ell, també li cal ajut per cri­dar eureka.