El doctor Valverde continua experimentant mentre arribem a la fase decisiva per comprovar si aconseguirà trobar la fórmula desitjada. De moment, la ratxa d’imbatibilitat ja és història, un avís corregible si els superiors entenen què porta entre les mans el seu cap de laboratori i decideixen remar al seu favor. Gràcies al mercat d’hivern queden pocs dies per oferir-li el cop de mà que precisa. Es tracta d’ajudar-lo obrint la porta de sortida a tots aquells conillets d’Índies que poc han contribuït al progrés de proves i observacions. Alguns han de marxar per no fer nosa, per cedir espai als aspirants que pugen de sota, promeses de què Valverde ja voldria disposar, però no gosa fer-ho per simple qüestió de jerarquia. Des que el van contractar han sobrat dificultats i paranys, malgrat que ningú recordi ja que la presentació en públic de la supercopa semblava l’anunci de l’apocalipsi. Ara, per allò que el futbol és voluble i volàtil, resulta que és el rival el que té una crisi que pot arribar a nivells de catàstrofe nuclear si el PSG endevina la tecla. Situació que no hauria d’importar gaire, però, siguem pràctics, contribueix a tranquil·litzar l’ambient intern de recerca. Disposava el doctor d’un equip de col·laboradors ben justet, amb prou feines arribava a onze. El pur pragmatisme ha provocat, fins i tot, que s’hagi alterat una regla bàsica de l’empresa, allò de jugar amb un 4-3-3 inamovible, manament alterat per voluntat de Messi en la seva evolució de maduresa i per la projecció d’alinear quan toqui partit fort aquells elements que, simplement, responen al camp. I d’aquests, per desgràcia, no en sobren. Aviat arribarà Coutinho, a qui s’exigirà rendiment immediat, i caldrà ser pacients amb Dembélé, quasi un reforç de futur. De moment, al jove francès se li acumulen els deures personals. Ha d’estudiar el llibre d’estil d’empresa, empeltar-se del talent al seu voltant i madurar ràpid per conèixer millor el seu cos, ara garratibat per l’exigència ambiental i la llosa del cost de traspàs. El doctor s’ha fet un fart de provar alternatives. Part dels assajos han funcionat, i pensem en Vermaelen com a exemple palmari, mentre que la resta no ha donat fruit, amb els noms concrets que a qualsevol seguidor li volten pel cap.

Per tant, que l’àrea tècnica faci espai més enllà d’enviar a Turquia en termes irrisoris aquella nosa anomenada Turan. Les operacions de sortida, ara per ara, no semblen gaire reeixides a interessos de club. Cessions apressades sense ingressos. Sense alçar la veu, Valverde ja ha comentat en un grapat d’ocasions que li sobren peces. I és aquí on entren en joc els superiors, perquè el futur de l’exercici es decideix ara. Bé està que renovin Piqué i Sergi Roberto a hores d’una derrota, cortina de fum sempre efectiva, però haurien d’espavilar per desbrossar el camí, que el doctor sàpiga aviat de qui disposa de veritat si vol fer càlculs i rotacions. El temps dels experiments s’acaba, malgrat que la directiva visqui en una còmoda realitat paral·lela, allà on ningú s’escama per les novetats sobre el cost de Neymar, ningú pregunta a sant de què volen tornar a canviar els estatuts redactats fa quatre dies i altres punts que semblen no importar en espera que Valverde trobi la fórmula definitiva. De moment, prou ha fet. Ja no depèn només d’ell, també li cal ajut per cridar eureka.